L’home que mira

Junio 29, 2014

CLASSE MITJANA?

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 11:14 am

Estic començant a recopilar materials per a un treball sobre les classes mitjanes al Sud d’Europa, i em surten un munt de problemes. conceptuals. Començant per la mateixa definició de classe mitjana (un concepte que ja no sé si és útil) i pel seu abast demogràfic més elemental.

Sospito que el que aquí s’anomena “classe mitjana” té molt poc a veure amb el que seria homologable en termes europeus. Situar com a “classe mitjana” famílies de quatre membres que ingressen fins a 60.000 € anuals és fer molta trampa. Per sota de 100 mil euros als principals països d’Europa Occidental les famílies no se situen en la classe mitjana.

També resulta que a Catalunya/Espanya amb la crisi han disminuït més els salaris dels qui cobren 60 mil euros/any que els de 30 o 40 mil. Qui més està patint la manca d’ingressos no són els oficinistes sinó els arquitectes, metges, advocats, enginyers, professors universitaris, etc. I el topic segons el qual “aquí la vida és més barata”, no funciona.

Això provoca una distorsió molt gran de les dades comparatives. I segurament explica l’agressivitat (bastant absurda en termes comparatius) de les classes mitjanes contra els seus propis representants politics.

Fa anys l’Oriol Bohigas defensava que un dels principals problemes de Catalunya és que els nostres rics són massa pobres. Això vol dir que tenen molt mal gust, que consumeixen cultura d’una manera purament grollera (poca “distinció” tipus Bourdieu a l’Upper Diagonal!), que no se senten vinculats moralment al seu país i que, en definitiva, ni manar no saben. Tinc la sensació que ara la classe mitjana catalana està també en un procés d’empobriment que els està tornant poc lúcids. Sense patriciat i sense una classe mitjana amb criteri el “future” són les adescolaus, (els professsinals del blablabla) i el provincianisme cultural més patètic.

No sé si el treball avançarà més enllà de la fase de recollida de dades, però s’admeten aportacions.

Junio 24, 2014

LA FILOSOFIA I LA 1ª GUERRA MUNDIAL

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 12:19 am

Ja està a YouTube la meva conferència sobre la filosofia i la 1ª Guerra Mundial

http://www.youtube.com/watch?v=mnTyAw4Rf30&list=PLA441D75DFBC69FD8&index=2&hd=1

CAL ESTIL

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 12:11 am

Estic molt preocupat pel futur de la nostra ‘enlightened élite’. No és un problema de subvencions, sinó de sensibilitat. La cultura catalana dels darrers temps està d’un vulgar que no s’aguanta. Necessitem gent ‘geek chic’ amb urgència.

Junio 15, 2014

CONTRA EL QUE REPRESENTA ADA COLAU

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 11:38 am

Inevitablement, amb tants anys de crisi i amb tantes portes, tancades van tornant els vells fantasmes. Els morts vivents surten de la tomba (no estaven morts, feien vacances), es reencarnen els vampirs i es torna a confondre el ser d’esquerres amb no dutxar-se i el ser progressista amb ser analfabet.

Catalunya com a nació sense Estat sempre ha viscut en perill de caure en la temptació anarquista; un antiestatisme fet de pura impotència política. D’aquesta temptació n’han sortit coses bones, el que de vegades s’anomena ‘anarquisme fraternal’ (un model d’educació popular, l’ateneisme obrer, la petja de Tolstoi, etc.). Però també n’han sortit coses sinistres, i tipus com el Cojo de Málaga (la FAI, el xuliputisme del Paral·lel, el pistolerisme, l’els morts a l’Arrabassada i l’acabar pixant dins el mar a la platja d’Argelers). Quan l’anarquia més bèstia triomfa, el país pateix una reculada d’anys.

Al voltant d’Ada Colau es pot congriar una tempesta i aviat tindrem problemes si no s’atura a temps el model polític que ella representa. El moviment al seu voltant és l’expressió de la pura impotència i de la frustració que busca dreceres sense entendre no hi ha solucions fàcils per a problemes difícils, ni respostes ingènues que no amaguin totalitarisme i impotència. La vella temptació anarquista, la gresca com a ideologia, la retòrica, els ‘compañeros del metal’ i l’assemblearisme més grotesc són un símbol de decadència política. I no tenen res de progressisme.

Cal reaccionar contra la caricatura de l’esquerra, el totalitarisme assembleari, el ‘echame argo’ i la subvenció per comptes del treball. Cal reaccionar contra els paios que no acaben ni la carrera i ja es creuen que poden donar lliçons. Cal reaccionar contra el llenguatge de la intimidació i el ressentiment. Cal reaccionar contra els professionals del ‘cuentu xinu’, contra tota aquesta gent que sempre té raó però no saben ni fer res, ni deixen fer res.

La renovació de l’esquera no vindrà d’una coalició de fracassats de la vida, d’aventurers polítics i de firaires. Bons, potser, com a símptoma del que no funciona, però incapaços de fer funcionar res.

El que representa Ada Colau ja ho coneixem. I també sabem com va acabar. L’herència de la FAI no ens interessa per a res. Repetir fracassos històrics és d’ases. Espero que ERC, el PSC i ICV ho tinguin clar.
Precisament perquè hi ha crisi, precisament perquè la crisi és dura, cal evitar els camins perdedors.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress