L’home que mira

Noviembre 29, 2014

LLISTA CONJUNTA, NI GANES

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 11:41 pm

Espero a veure què dirà en Junqueres dimarts, però d’entrada ni putes ganes d’una candidatura conjunta amb Convergència i, encara menys, de llista del President. Jo no em menjo ni les retallades, ni la corrupció de Convergència.

Jo no menjo amb la gent que va insultar el Tripartit per terra, mar i aire. Jo no puc acceptar un paio com en Boi Ruiz, perquè va dir que si algú volia estudiar llatí, s’ho hauria de pagar i perquè retalla la sanitat. Dóna la casualitat que tinc un fill que estudia Clàssiques (i li ho pago) i una filla metgessa que cobra l‘hora de guàrdia a 10 €.

No em ve de gust fer una llista conjunta amb el partit del cas Pallerols, ni amb el del cas Palau, ni tinc res a veure amb Rafael Español (La Seda), ni amb Line Invest, Fortia Vida, Norton Life i Personal Life. Ni he saquejat la Mútua del Comerç i la Indústria (allí li van robar la pensió a la meva sogra), ni he fet coses lletges amb el patrimoni del Barça. No sóc patriota a la manera d’en Carles Villarrubí, que (conjuntament amb la seva senyora Sol Daurella) tanca Cobega i se l’emporta a Madrid. Hi ha hienes més decents que aquesta gent.

La dreta d’aquest país necessita vots… doncs que se’ls busqui! La dreta d’aquest país té un partit en descomposició… doncs que sigui algú altre qui li salvi la cara. No veig perquè hem de ser els republicans. Comprenc que ara mateix hi ha molt “independent” amb ganes de càrrec i que es farà una campanya sagnant contra ERC, si rebutgem pasar per l’adreçador. Haurem de soportar (amb la rialla sota el nas) que vingui a donar-nos lliçons de patriotisme el partit dels fills d’en Pujol, el de la bruixa aburrida i el del pare carbasser, el de la Mercè Pigem, el d’Encarna Roca i el d’en Prenafeta. Comprenc que aquesta gentola necessiten algú que els tapi les vergonyes. Però no em dóna la puta gana de ser jo.

Jo vaig a treballar cada dia, m’aixeco a quarts de set del matí i vaig a dormir a la una. Escric en català, cosa que significa que les meves publicacions no tenen “valor científic” segons l’ordenament jurídic universitari espanyol (que CiU no va voler canviar quan va poder en temps d’Aznar). Faig un munt d’activitats gratuïtes i sóc soci (pagano) de mitja dotzena llarga d’entitats culturals. Tinc un web de filosofia des de fa catorze anys i mai ha rebut ni el més mínim reconeixement per part de cap conselleria d’Educació (ni l’he demanat), no m’ha caigut mai ni una conferència de cap conselleria (ni l’he demanada) i l’únic article que he publicat en una revista del Govern vaig trigar dos anys i mig a cobrar-lo.

Ni els dec res, ni em deuen res. Saludo a tothom, però trio els meus amics.

Noviembre 22, 2014

Els xanxullos universitaris de l’Errejón com a símptoma

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:36 am

Aquests dies s’ha descobert un tripijoc universitari de l’ideòleg del nou partit regeneracionista “Podemos”, Iñigo Errejón, que cobrava 1825 eurons mensuals per un projecte d’investigació a temps complet a la Universitat de Màlaga, que mai va escriure, però que li servia per organitzar el partit. Un projecte que, a més, havia estat dissenyat a mida del Sr. Errejón per un camarada seu, Alberto Montero, catedràtic i membre de la direcció de Podemos.

Però el problema no és el típic del xanxullo universitari, tot i que és obvi que alguns amiguets postcomunistes de Madrid i províncies han arribat a gestionar les facultats de Ciències Polítiques com si es tractés d’un cortijo. El problema, dispensin, és filosòfic. Al llarg dels darrers 30 anys, les facultats de Dret i de Ciències Polítiques han estat “okupades” per professorat que ha estat realment molt pitjor que mediocre. Si reviseu els programes, veureu que el que s’ha explicat als futurs sociòlegs juristes és bàsicament les teoria amic/enemic de Carl Schmitt i el positivisme jurídic de Weimar (Kelsen), que separa moral de dret.

Així s’han creat promocions i promocions de professionals que ho ignoren tot sobre pensament jurídic contemporani (no saben res de les tesis utilitaristes, per exemple, ni del liberalisme clàssic - per no llegir, no coneixen ni Sartori!). Això ha estat un càncer per al sistema legal i per a l’anàlisi social i tindrà conseqüències encara més brutals. Demanar a un lector de Schmitt que tingui el més mínim respecte per la separació de poders és demanar-li massa.

No hi ha res més pràctic que una bona teoria i la ignorància supina de la teoria democràtica i liberal del dret ens ha portat aquí. Tenim un progressisme idiota que creu de debò que Schmitt, Zizek i Mouffe són la santíssa trinitat de la filosofia política. Les facultats universitàries de Lletres, a Catalunya i a Espanya, són plenes d’ analfabets en estat pur que malviuen amb salaris ínfims donant classes a nanos que han fet un batxillerat subcultural. Gent que no sap res, que cobra una misèria i que només tramet ressentiment s’encarreguen de la formació dels nostres futurs juristes, sociòlegs i professors. Torsimanys cecs menen la gent al precipici. Ja ho estem pagant caríssim en demagògia i ho pagarem més car encara.

Vostès mateixos.

Noviembre 1, 2014

Dispensin

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 12:56 pm

«Una chiesa che non ha paura di mangiare e di bere con le prostitute e i pubblicani», vol dir una església a favor del PP, oi?

El 24 d’octubre no va ser un bon dia

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:48 am

Merda de dia del matí a la nit.
me’l vaig passar escoltat vulgaritats tot el punyetero dia.

Matí. Vulgaritats sobre política i sobre el futur de les humanitats.

Migdia. Vulgaritats sobre religió i ateisme (un paio que no sap que els ateus són gent molt religiosa m’ha amargat el viatge en tren).

Tarda. Vulgaritats sobre didáctica (mestres desesperats busquen bocs expiatoris).

Catalonia is Vulgaria.

Feia anys que no entrava en un bar per prendre un conyac, però a quarts de set de la tarda he tingut la sensació que sense un conyac les cames no em portarien. Un Rémy Martin en auxili dels pobres, si us plau. El cambrer desconegut m’ha entès immediatament.

Recito en silenci Garcia Lorca, convençut com estic que ens espera una llarga fase de garcialorquisme.

Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.

De què ens haurem de disfressar la gent que encara sabem llegir en els temps que s’acosten?

Em tanco a casa i escolto Wes Montgomery. Un altre món és possible. Segurament, aquesta nit no dormiré gaire, però les cinquanta planes del pròleg de Joel Lefevre a l’edició francesa de La Pau Perpètua i una mica de jazz fan més soportable el viure.

Halte aux idées reçues !

L’última conferència a l’Ateneu

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:44 am

Nou anys de tirar endavant la filosofia a l’Ateneu. Torno a casa, però el lloc queda ben cobert

LA LLIBRERA D’AMPOSTA

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:40 am

Vaig poc a Godall; amb sort cinc o sis cops cada any i sempre d’esquitllentes. Culpa meva o de la feina que em mata. Però quan hi vaig, cada dissabte a la tarda, havent fet la visita de rigor a la Plana, agafem el cotxe per baixar a Amposta i comprar llibres a la increíble botiga de Clara Salvadó. I per prendre una orxata en un bar prop del canal amb decoració de 1970, un d’aquells llocs on sembla que hagi de sortir a despatxar un modern amb pantalons acampanats.

Amposta no sap ser capital. Aturada en el temps, la ciutat no ha sabut trobar ni el seu punt ni l’empenta que marca. Potser li falten tres o quatre mil habitants més i un jovent trencador. O potser jo estic del tot equivocat perquè em bellugo massa i viure al marge del temps és el luxe dels déus. Amposta té un punt de setmana santa, de silencis eterns que reconec molt a dins meu però que em fa por. Fins i tot els paquistanesos dels call-centers d’Amposta són d’una tristor immensa. Però també té un punt de noblesa i de dignitat moral capaç de superar l’absoluta falta d’ironia d’una ciutat vençuda, entestada a ser cap de Consell Comarcal, que és una de les coses més tristes que pot ser una ciutat catalana. Potser si algún dia Marta Cid fos alcaldesa la ciutat faria un tomb espectacular, però aquest dia no arriba.

Què seria d’Amposta sense la llibreria de la Clara Salvador, també un punt aliena al temps i, tanmateix, amb un gust exquisit i la millor tria de novetats del Sud de Catalunya? On trobaria un montsianenc els llibres de l’Oriol Ponsatí-Murlà , els de Rafael Dalmau, els de Tres-i-Quatre, els de Fragmenta o Meteora, si ella no els tingués allí inexplicablement? On podria jo recuperar llibres introbables de Muriel Spark sinó a La Gavina?

Entrant a mà dreta, a la llibreria hi ha des de temps immemorial un exemplar polsegós de la primera edició de ‘Primavera Silenciosa’ de la gran Rachel Carson, la bióloga marina i zoòloga que ens va ensenyar a malfiar-nos del DDT. Cada vegada que entro a La Gavina (una botiga esteta i atapeïda decorada amb fotos de Montserrat Roig i de la Marçal, que valen per una declaración d’intencions) miro el llibre i somric. Han passat trenta anys i encara és allí. No l’ha venut i, potser ni el vendrà mai. Dubto que a Amposta ningú sàpiga qui va ser Carson. Però el llibre està allí i a Amposta hi ha com a mínim una persona, ella, Clara Salvador, que sap per què és important tenir Carson allí. Amb això n’hi ha prou.

Ara li han donat el Premi al Mèrit de les Lletres Ebrenques. Però, amics d’Amposta, aneu molt enganyats. És ella qui us ha donat un premi. Tota una vida d’oferir-vos lectura, d’envoltar-vos de llibres i de dignitat. Tota una vida d’estar allí, oferint saviesa, llibres i roses per Sant Jordi. És un premi que no sé si us mereixeu.

Cansant-me d’obvietats

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:38 am

M’he proposat no escriure res ni sobre el tema de la independència, ni sobre el president Mas fins l’endemà del 9N. I de moment ho estic complint, malgrat jo mateix. Com deia Nietzsche: “tota paraula és un prejudici”.

Però observo, preocupat, que en aquest tema cada dia hi ha més exègetes i menys notícies. Aquí acabarà passant com al seminaris de l’església catòlica. Com més va, més teòlegs i menys evangeli.

Palamedes

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:36 am

Una petita editorial de Girona, que viu bàsicament a Internet, Palamedes Editorial, acaba de publicar una nova traducció catalana de Les Bucòliques de Virgili,en versió d’un jove professor gironí, Antoni Cobos. El text està molt bé i en fan prsentacions arreu.

- Dijous 6 de novembre a les 19:30h a la Biblioteca de Llagostera. (C/ Carrer de Lleó I, 1, Llagostera).

- Dijous 13 de novembre a les 19:30h a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols. (C/ Suris 28 - 34, Sant Feliu de Guíxols).

- Dissabte 15 de novembre a les 19:00h a la Galeria Ventós a Figueres. (C/ Pi i Margall, Figueres)

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress