Volia posar per títol a aquest post una cosa com ara: Gregorio Moran és un imbècil però m’he retingut. Al cap i a la fi va escriure un llibre magnífic sobre Ortega y Gasset i només per això em mereix un respecte. A més amb un títol així em posaria al seu nivell. Però resulta que el paio escriu sense tallar-se (avui a La Vanguardia): Somos una mierda como país, una basura como sociedad y y una vergüenza como economía. Alça, Manela! Xe, collons! Fot-li fort! Fins aquí hem arribat i tot i que comprenc que unes afirmacions d’aquesta mena només pot fer-les una persona dolguda, em sembla que hi ha límits que cal mantenir. I qui no els manté és un imbècil. Així es digui com es digui i tingui l’historial que tingui.
No som (ni Catalunya ni Espanya) cap merda de país. I això se sap quan es viatja pel país (farcit d’infraestructures noves i potents) i enca més quan se surt fora. Per si serveix d’exemple aquesta mateixa setmana he tingut converses força llargues amb gent d’universitats americanes i franceses, absolutament admirades del nivell acadèmic en un tema com la filosofia que fins fa por era un erial per parafrassejar el títol d’un llibre d’en Moran. Tenim les millors universitats que hem tingut mai, un teixit productiu innovador i molta gent molt preparada i disposada a treballar sense planyer esforços. Potser no tenim dirigents carismàtics (en queda algun a Europa? I, en tot cas, de debò els necessitem?) però mai tanta gent havia viscut tan bé treballant honestament com avui a Catalunya i a Espanya. No som una escombreria com a societat. És clar que hi ha picaresques, millets i gent disposada votar els amics convergents d’en Millet, però a Itàlia tenen berlusconis, a França hi ha ‘casos Loreal’ i a Portugal màfies de pedofília. No és cap escombreria de societat la que ha reaccionat com ha reaccionat Catalunya davant el cas Millet. Comparar el nivell mafiós de la política catalana i espanyola amb el de la política francesa o italiana (o amb la nord-americana) és d’ignorants. I la societat catalana té un nivell de crítica i de debat civil (només cal seguir la nostra blogosfera) que ja voldríen a molts llocs nord enllà.
Que som una vergonya com a economia no s’aguanta en xifres de cap manera. El nivell de vida espanyol (i català) és encara superior al de Itàlia (us he d’explicar ara com es vivia a Itàlia fa vint anys en comparació a aquí?) i estem a quatre punts percentuals per sota de França, malgrat que a molta gent li pesi. Durant 30 anys (que es diu aviat) de 1977 a 2007 Espanya va créixer el 3% anual - un ritme que no té ni punt de comparació possible als darrers quatre-cents anys. I la gent amb idees de futur se’n surt. Les empreses que estan en crisi ho estan perquè no exporten, però si han fet els deures, si han sabut pencar com tocava, van bé. Fins i tot en el sector cultural hi ha més gent que mai guanyant-se molt bé la vida i tirant perfectament de visa.
Totes les societats milloren amb la crítica perquè molts ulls miren millor que pocs. I accepto que no sabem ‘optimitzar’ ni les nostres possibilitats ni els nostres recursos. Però per criticar s’ha de saber. El pessimisme, la mala fel, les ganes de reventar gran de pus d’alguns frustrats (i consti que entenc algunes frustracions més del que us podeu imagar) acompanyats de la més patètica ignorància són una cosa molt hispànica. Però no és culpa meva (ni vostra) si plançons d’escriptors s’han fet malbé per les drogues o l’alcohol o si aspirants a maitre à penser no tenen ni una idea - i substitueixen la creativitat per l’exabrupte. Usar l’insult col·lectiu aprofitant les planes del diari més clàssic de Barcelona demostra que la degradació de les formes està arribant a l’extrem en què toca dir francament ’ja n’hi ha prou’. Escombreria ho serà alguna gent. Escombreria ho és qui fa passar per anàlisi el que són tòpics. Però mai el meu país. Ni la gent que ens aixequem cada dia al matí per anar a treballar, ni els qui dediquem hores infinites i no pagades al que creiem que és el bé comú, sigui des d’un partit, des d’un sindicat o des d’una associació cultural. La més mínima educació civil, i consti que no em refereixo al patriotisme, hauria d’impedir que bestieses com la frase d’en Moran puguin tolerar-se o repetir-se impunement.
Si la llibertat d’expressió és un dret, la llibertat d’insult a un país no n’és. I el derrotisme absurd i gratuït tampoc. A Gregorio Moran se li ha enganxat aquella chulería d’Ortega y Gasset tot i mancar-li la saviesa d’Ortega. I com que les bestieses d’Ortega i d’Unamuno contra Catalunya van ajudar una vegada a crear el clima de guerra civil, qualsevol persona que sàpiga història hauria d’anar molt en compte amb frases com la que aques senyor (i el diari en que les publica) s’haurien pogut estalviar perfectament.