L’home que mira

Octubre 31, 2010

Inoperància política

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 9:52 am

El proper dijous a l’Ateneu Barcelonès hi ha (simultànies!) una conferència d’Eudald Carbonell sobre paleontologia i un debat amb Ferran Saéz, Margarita Riviere, Manuel Cruz et alteri sobre el futur de les esquerres. No hi puc anar perquè a aquella hora estic fent classe a Girona, però cada vegada tinc més clar que el futur de les esquerres famoses (i el de l’independentisme català) passa per entendre que si has de triar entre Picasso i van Gogh no pots dir que vols la Gioconda. La metàfora és de l’Amartya Sen però per aquí van els trets.  

Octubre 29, 2010

L’ambivalència de la filantropia

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 6:48 pm

El meu fons jansenista (qui no té fons jansenista farà bé a inventar-se’l tal com s’estan posant les coses), m’obliga a practicar la filantropia però no a creure-hi. La filantropia és sempre ambivalent i sospitosa. El filàntrop massa sovint no creu en la llibertat de consciència que proclama i s’enfada quan no se li accepta el que els altres veuen com a paternalisme i ell considera com a generositat. El filàntrop és un filomarxista que quan es veu menyspreat en les seves ànsies de fer el bé tendeix a pensar que els pobres viuen alienats i, simplement, no el comprenen. Costa poc conformar un filàntrop.

El fons jansenista és com el fons armari de les senyores de casa bona. Sempre es troba alguna cosa per tapar un pobre.   

Octubre 28, 2010

Benet XVI: qui l’espera i qui no l’espera

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 10:44 pm

Avui explica El País que el 58% de les persones ateses a Carites (l’organització catòlica de caritat) ha anat abans a demanar ajuda als seus ajuntaments respectius i han estat derivats pels serveis socials col·lapsats i infradotats. Muchas veces, -explica el diari- son los organismos públicos quienes los envían a la ONG católica, a la espera de que los funcionarios de turno tramiten los expedientes de rigor durante tres o más meses. En 2009, Cáritas prestó ayuda de primera necesidad a 800.000 personas en España, 150.000 más que el año anterior y el doble que hace dos años. En això ha parat el desig de justícia social del nostre govern d’esquerres, bon déu!

En fi sembla bastan clar qui espera Benet XVI i qui no l’espera, oi? L’esperen (de fet, més que esperar-lo el necessiten) els qui sense Caritas no menjaran calent i no l’esperen ni l’Oriol Amorós, ni en Joan Herrera. Quina trista misèria d’esquerres pateix aquest país, déu meu!

Octubre 24, 2010

Tòpica aristotèlica

Guardado en: Filosofia — ralco @ 7:16 pm

A (gairebé) tots els cursos d’ètica trobo el típic alumne que em pregunta per què Aristòtil justificava l’esclavatge. Fa anys explicava quatre coses sobre la polis grega i sobre la desigualtat ‘natural’ per sortir del pas. D’un temps ençà em limito a tornar la pregunta; per què troba vosté normal que uns manin i els altres obeeixin? Surten debats més interessants.

La filosofia grega o els canons?

Guardado en: Filosofia, Llibres — ralco @ 6:08 pm

Ara que tothom dóna per mort i enterrat el multiculturalisme (com si resultés tan fàcil enterrar la vida quan la vida no ens agrada!), em sorprén encara més que ningú, o al menys cap antropòleg dels que conec al món diguem-ne savi, vulgui donar un cop d’ull als textos del vell Jack Goody. Vell perquè l’home va nèixer l’any 1919 i perquè ara ja no s’escriuen coses com les que va deixar en testament en més de quatre-centes planes a The Tefth of history. És un llibre del 2007 que pel poc que s’esmenta sembla no es va escriure mai, tot que està publicat a Cambridge.

En resum: segons Goody, es posin con es posin Fernand Braudel, Norbert Elias o Georges Duby, si Europa va dominar el món no va ser per la filosofia grega, ni pel cristianisme, ni per la ciència experimental, sino pels progressos de l’artilleria i de la marina que li van permetre colonitzar nous territoris i desenvolupar els mercats. Al cap i a la fi i encara que el realisme no sigui de bon to, la democràcia és també (a part de moltes altres coses, tot cal dir-ho!), el sistema que va permetre a Bush envair l’Iraq.  

Avui que Wikileaks ha ‘alliberat’ un munt de milers de documents suposadament secrets sobre la guerra d’Iraq i que cap filòsof neocon no demanarà perdó pels morts i la sang que ha justificat, em venia molt de gust saludar des d’aquest racó el llibre del vell Goody. Que no és dels meus, però sap de què parla.

Dia i nit

Guardado en: Filosofia — ralco @ 5:18 pm

Poca gent llegeix encara Karl Jaspers, però al seu llibre clàssic Filosofia (1932) hi ha una distinció que encara m’impressiona sobre l’oposició entre la llei del dia i la passió per la nit, radicalment diferents però de les quals hom no pot dir que siguin a priori l’una millor que l’altra. La llei del dia -explica- posa ordre en la nostra vida, exigeix claredat, lògica i fidelitat; relliga amb la raó i la idea, amb l’únic de nosaltres mateixos. Però no esborra el deute secret que tenim amb la nit. A partir de la nit vinc a mi mateix

El boig, l’asceta, el llibertí i el filòsof, cadascú té dret a la seva nit secreta. Perquè ens nodrim de passions subterànies. La fondària de la nit no és l’instint, ni el plaer i el desig nou, ni la borratxera; fins i tot si en són manifestacions; no és tampoc ni la necessitat de destruir-se un mateix per rebelió, ni la de rebutjar i tancar-se a l’altre. Si els dies són de tots, les nits són de cadascú. La nit ens obliga a prendre la mort seriosament. Caldria no oblidar-ho.

Octubre 23, 2010

La visió psiquiàtrica de la política

Guardado en: Política — ralco @ 5:31 pm

Una de les coses més rares que estan passant en aquests dies de precampanya electoral catalana és l’esfondrament d’algunes opcions (Plataforma x Catalunya i Reagrupament són casos de llibre) que com segueixin així les coses no arribaran vives ni a penjar el primer cartell per la pura baralla interna i l’absoluta impotència del seu lideratge. Plataforma ha estat fagocitada pel Pepé sense ni necessitat de baixar de l’autocar i Reagrupament ha tingut encara menys sort: ha estat devorat cru pel propi führer Carretero, de qui la gent sensata no ens haviem fiat mai, tot s’ha de dir. I ja veurem si el laportisme es consolida o no.

Però no és de les cadenes dels fantasmes o dels picarols dels bojos que vull parlar aquí. De bojos és equivocar-se, d’humans persistir en l’error, diguè Ciceró. El que em fascina és el drama humà dels antics creients ara desencantats i perfectament incapaços de confessar-se que van ser uns ingenus de ca l’ample. Hi he vist des de bondat humana feta malbè a ressentiment del més negre, passant per alguna borratxera perillosa. Per a un exreagrupat que ha trobat el sentit de la seva vida durant dos o tres anys a recordar la mare que va parir a Esquerra Republicana reconéixer la realitat (és a dir, que l’han portat a l’hort- per entendre’ns) seria òbviament duríssim. Naturalment remataran la feina votant CiU. Són coses de la passió política. Qualsevol cosa excepte acceptar el ridícul.

No és el primer cop ni serà l’últim que em toca veure això (el Pepé està farcit d’antics maoïstes - i tan feliços ells que continuen sense acceptar que van cagar-la!) . Però realment la visió psiquiàtrica de la política és una bona raó per continuar llegint Schopenhauer de qui, a més, aquests dies es commemora el 150è aniversari de la seva mort. L’home és un animal que pateix i que no té remei.

 

Octubre 22, 2010

L’esclavatge

Guardado en: Societat — ralco @ 2:51 pm

Segons sembla que va escriure Nietzsche -però no localitzo el lloc- qui no disposa per a ell mateix de tres quartes parts del dia és un esclau. Pensava en l’impressionant augment del nombre d’esclaus entre els fills de casa bona quan avui un jove amic em demanava un minut sabàtic.

Octubre 19, 2010

Multiculturalismes

Guardado en: Societat — ralco @ 12:13 pm

Un vell republicà fa anys em va donar l’argument més seriós que he sentit mai contra el multiculturalisme. A més el va sintetitzar en una sola frasé. És molt cansat, em va dir. El multiculturalisme, ara i sempre, ha estat un problema de gestió, o més exactament de digestió. Les digestions pesades cansen. Els països, com la gent, s’engreixen i s’aprimen. La digestió complicada del dinar del diumenge a ca la sogra es compensa amb l’ensalada o la verdureta de dilluns a la feina. Ara estem, com a societat, en temps de verdureta. Però les dietes dures a part de provocar mals humors, no se suporten gaire temps. Quan es necessiti gent per treballar a cap preu es cridarà, com sempre els denostats ‘diferents’ i ‘inassimilables’. Perquè al cap i a la fi oferir una feina mal pagada no és assimilar ningú.

El que sap greu és constatar el nivell de tòpic en què es plantegen qüestions com la del multiculturalisme que es respon en un blanc i negre lamentable per la pobresa intel·lectual que manifesta. A poc que la pressió de l’economia es tranquil·litzi tornarem a escotar els arguments bonistes més tòpics igual com ara toca aguantar velles estupideses que dissimulen tan malament com poden el ferum autoritari. El vell republicà també ho tenia clar: han vingut a treballar o a robar? Doncs això, si han vingut a treballar, qui accepta el seu trebal i els seus impostos ha d’aceptar les seves manies. Van en pack, com les cerveses.

Octubre 12, 2010

Dretes i esquerres

Guardado en: Política — ralco @ 10:32 pm

Entre 1945 i 1975 les coses eren clares: ser de dretes volia dir estar a favor del capital i ser d’esquerres significava creure que vindrà el dia que el treball vencerà, com deia un eslògan del PSC (C) o que lluitant bastim poder popular (JRC-PSANp). Vaig conèixer els darrers moments aquell temps i de vegades encara l’enyoro en el seu esquematisme.

Ara, però, cada dia queden menys diferències polítiques entre dretes i esquerres. Potser l’única diferència que encara no em sembla obsoleta és la del tarannà  o l’estètica vital. Ara com ara és de dretes qui creu que els problemes de la gent tendeixen a ser qüestions personals i provocats per la ‘mala sort’ una mica a cegues. Per tant en un món conservador els problemes dels altres, “no van amb mi”. És d’esquerres qui, per contra, pensa que els problemes mai són tan sols personals i deriven de les injustícies. Però com sempre el dimoni viu i riu en els matisos.

Octubre 5, 2010

Vell com el món

Guardado en: Educació — ralco @ 11:30 am

Fa segles la mort de Sòcrates ja es va justificar com avui: era responsable de fer malbé els joves. Ara també es dóna la culpa de la crisi a la desmoralització de la societat que és una suposada herència del permisivisme nihilista del post maig-68. L’arbre no va créixer dret i per això no dóna fruits. És a dir, la gent no es deixa enredar i pretén ser feliç; cosa que representa un escàndol considerable per als benpensants. 

Cal tenir una cara molt dura per aprofitar-se de la llibertat sexual derivada del 68 i criticar la seva herència. Sarkozy a França ho fa sense complexos. I més a prop nostre el personal fliparia si se sabés com han educat els seus fills alguns dels qui reivinidiquen els vells temps i la ferrenya disciplina escolar. Per enfocar de debò algun dia els problemes de l’educació primer caldria que el qui en parlen (o els qui atien el foc des dels mitjans de comunicació) ens expliquessin no pas els seus títols didàctics sinó la seva història personal. Convindria fer ‘intrahistòria’ per explicar com funciona el negoci de l’educació i com han entrat en crisi els models pedagògics; en aquest àmbit l’argument ad hominem comença a ser fonamental. Saber qui parla, qui calla i perquè calla també forma part del misatge pedagògic. Al cap i a la fi s’educa amb l’exemple - i a Catalunya la majoria dels predicadors sobre educació farien més goig calladets. Banda i banda. 

Octubre 2, 2010

Posats a dir bestieses

Guardado en: Política — ralco @ 4:48 pm

Volia posar per títol a aquest post una cosa com ara: Gregorio Moran és un imbècil però m’he retingut. Al cap i a la fi va escriure un llibre magnífic sobre Ortega y Gasset i només per això em mereix un respecte. A més amb un títol així em posaria al seu nivell. Però resulta que el paio escriu sense tallar-se (avui a La Vanguardia): Somos una mierda como país, una basura como sociedad y y una vergüenza como economía. Alça, Manela! Xe, collons! Fot-li fort! Fins aquí hem arribat i tot i que comprenc que unes afirmacions d’aquesta mena només pot fer-les una persona dolguda, em sembla que hi ha límits que cal mantenir. I qui no els manté és un imbècil. Així es digui com es digui i tingui l’historial que tingui.

No som (ni Catalunya ni Espanya) cap merda de país. I això se sap quan es viatja pel país (farcit d’infraestructures noves i potents) i enca més quan se surt fora. Per si serveix d’exemple aquesta mateixa setmana he tingut converses força llargues amb gent d’universitats americanes i franceses, absolutament admirades del nivell acadèmic en un tema com la filosofia que fins fa por era un erial per parafrassejar el títol d’un llibre d’en Moran. Tenim les millors universitats que hem tingut mai, un teixit productiu innovador i molta gent molt preparada i disposada a treballar sense planyer esforços. Potser no tenim dirigents carismàtics (en queda algun a Europa? I, en tot cas, de debò els necessitem?) però mai tanta gent havia viscut tan bé treballant honestament com avui a Catalunya i a Espanya. No som una escombreria com a societat. És clar que hi ha picaresques, millets i gent disposada votar els amics convergents d’en Millet, però a Itàlia tenen berlusconis, a França  hi ha ‘casos Loreal’ i a Portugal màfies de pedofília. No és cap escombreria de societat la que ha reaccionat com ha reaccionat Catalunya davant el cas Millet. Comparar el nivell mafiós de la política catalana i espanyola amb el de la política francesa o italiana (o amb la nord-americana) és d’ignorants. I la societat catalana té un nivell de crítica i de debat  civil (només cal seguir la nostra blogosfera) que ja voldríen a molts llocs nord enllà.

Que som una vergonya com a economia no s’aguanta en xifres de cap manera. El nivell de vida espanyol (i català) és encara superior al de Itàlia (us he d’explicar ara com es vivia a Itàlia fa vint anys en comparació a aquí?) i estem a quatre punts percentuals per sota de França, malgrat que a molta gent li pesi. Durant 30 anys (que es diu aviat) de 1977 a 2007 Espanya va créixer el 3% anual - un ritme que no té ni punt de comparació possible als darrers quatre-cents anys. I la gent amb idees de futur se’n surt. Les empreses que estan en crisi ho estan perquè no exporten, però si han fet els deures, si han sabut pencar com tocava, van bé. Fins i tot en el sector cultural hi ha més gent que mai guanyant-se molt bé la vida i tirant perfectament de visa.

Totes les societats milloren amb la crítica perquè molts ulls miren millor que pocs. I accepto que no sabem ‘optimitzar’ ni les nostres possibilitats ni els nostres recursos. Però per criticar s’ha de saber. El pessimisme, la mala fel, les ganes de reventar gran de pus d’alguns frustrats (i consti que entenc algunes frustracions més del que us podeu imagar)  acompanyats de la més patètica ignorància són una cosa molt hispànica. Però no és culpa meva (ni vostra) si plançons d’escriptors s’han fet malbé per les drogues o l’alcohol o si aspirants a maitre à penser no tenen ni una idea - i substitueixen la creativitat per l’exabrupte. Usar l’insult col·lectiu aprofitant les planes del diari més clàssic de Barcelona demostra que la degradació de les formes està arribant a l’extrem en què toca dir francament ’ja n’hi ha prou’. Escombreria ho serà alguna gent. Escombreria ho és qui fa passar per anàlisi el que són tòpics. Però mai el meu país. Ni la gent que ens aixequem cada dia al matí per anar a treballar, ni els qui dediquem hores infinites i no pagades al que creiem que és el bé comú, sigui des d’un partit, des d’un sindicat o des d’una associació cultural. La més mínima educació civil, i consti que no em refereixo al patriotisme, hauria d’impedir que bestieses com la frase d’en Moran puguin tolerar-se o repetir-se impunement.

Si la llibertat d’expressió és un dret, la llibertat d’insult a un país no n’és.  I el derrotisme absurd i gratuït tampoc. A Gregorio Moran se li ha enganxat aquella chulería d’Ortega y Gasset tot i mancar-li la saviesa d’Ortega. I com que les bestieses d’Ortega i d’Unamuno contra Catalunya van ajudar una vegada a crear el clima de guerra civil, qualsevol persona que sàpiga història hauria d’anar molt en compte amb frases com la que aques senyor (i el diari en que les publica) s’haurien pogut estalviar perfectament.

Encara els toros

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:56 am

Una de les coses que ha fet més mal a la filosofia és l’absurda insistència d’alguns filòsofs (el paradigma etern és Ortega y Gasset) a pontificar del que ni saben ni entenen. He estat perdent el temps aquesta nit amb un pamfletet de Fernando Savater sobre els toros i se m’ha confirmat una intuïció que fa temps que em dura. Ensenyar a qui no sap és una obra de beneficència. Hi ha ignoràncies tan enciclopèdiques que si en aquest país hi haguès un mínim de seriositat inte·lectual certs llibres no sortirien. El de Fernando Savater sobre els toros és de vergonya aliena: no sap res sobre toros i usa la paraula ètica d’una manera francament tan immoral que ni perdrem el temps discunt-hi. Ja posats se li hauria de fer llegir un llibre entrevista magnífic el del biòleg i polític republicà Jordi Portabella: L’engany de la corrida. L’ha publicat l’editorial 3i4. És un text breu i a l’abast fins i tot de les més limitades intel·ligències. De veritat que sense saber no es pot opinar. I menys encara fer passar tòpics i patotxades per filosofia.

Prou desprestigiat està l’ofici de filòsof al nostre país (no així a França ni a Anglaterra on retorna l’interés per les revistes de teoria) com per ‘vendre’  com idees el que no són sinó prejudicis de fill de notari de províncies. És clar que si la filosofia està tornant a França i a Anglaterra potser és perquè no confonen ‘pensar’ (l’acte més digne dels humans), amb dir bestieses.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress