L’home que mira

Enero 31, 2011

Els clàssics

Guardado en: Educació, Llibres — ralco @ 11:35 pm

Una cosa que francament m’emprenya dels espanyolistes és que coneixen molt malament els seus clàssics. No és que a Catalunya hi tinguem una familiaritat com la del promig francès o italià, però comparats amb aquesta colla que només poden repetir com un mantra quatre tòpics de Machado, tipus: caminante no hay camino, cal reconéixer que en sabem força més. L’altre dia quan un hispanogironí va dir-me que en un suposat referèndum d’independència haurien de votar també els espanyols i, per tant, no el guanyariem mai, se’m va acudir recitar-li l’Archipreste de Hita. L’home em va confessar que no l’havia llegit mai. Nem pas bé. 

¿Qué poder ha en Roma el jues de Cartagena?
o ¿qué jusgará en Françia el alcalde de Requena?
Non debe poner omen su fos en miese agena,
fase injuria e daño, e meresçe grand pena.
     

Enero 28, 2011

Expropiació de l’experiència

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 12:20 pm

Potser el més greu de la retallada de les pensions decidida pel govern socialista (?) és la consegüent expropropiació de l’experiència que la mesura implica. Aquest és un concepte que ha usat el filòsof Giorgio Agamben (seguint Benjamin) per designar la situació dels humans que no poden relacionar-se directament amb les coses i viuen només en un món de símbols. També al De la modernidad Xavier Rubert de Ventós va analitzar aquesta qüestió fa ja quaranta anys. Retallar els drets social significa expropiar experiències d’una manera brutal. Les excursions de l’Inserso que no es faran, el temps de vida saludable que es roba a la classe treballadora, les relacions familiars i humanes que no es tindran… tot això és el que, finalment, ens fa més miserables.

Amartya Sen fa anys que lamenta que la gent ambicioni cada cop més diner sense que ningú es pregunti realment per què volem més ingressos o què en farà dels diners. El que realment resulta inquietant del desgovern que ens governa és que mai han entès l’aspecte qualitatiu de les relacions humanes moltes de les quals, simplement, ara es tornaran inviables. La misèria humana no consisteix a tenir més o menys diners, sinó a disposar de més o menys possibilitats per fer experiències. Aquesta dada no surt a les estadístiques però l’experiència no viscuda, l’emoció no experimentada, esquerda vides i ens torna moralment més dolents. 

La conseqüència de l’expropiació de l’experiència consisteix, segons Agamben i Berlin, en el creixement de les tendències autoritàries vinculades a la desesperança. Mireu com puja l’índex d’audiència de les Intereconomies diverses a la televisió i aneu-vos preparant.     

  

Enero 27, 2011

Desorientats del món; unim-nos!

Guardado en: Política — ralco @ 8:08 pm

Assisteixo sorprès com tothom al suïcidi diari del socialisme hispànic. Si les propostes de jubilació queden com fins ara un noi amb Màster quedaria immediatament incapacitat per cobrar la pensió completa per falta d’anys cotitzats. I no valdria la pena intentar progressar en la feina perquè al final es faria la mitjana de vint-i-cinc anys treballats de manera que la jubilació equivaldria al salari de quan no s’havien tingut encara responsabilitats professionals. Increïble i suïcida per a qualsevol polític que ho proposi. Les perspectives electorals del socialisme són tan descriptibles que ara mateix una enquesta els deixa com a tercera força a les eleccions municipals de Barcelona, per sota del PP.  

En condicions normals quan el partit fatxa arribi al poder s’hi estarà un munt d’anys gràcies a què Zapatero haurà fet la feina bruta. I des d’un punt de vista català la llei de Caixes fa tota la pinta d’un saqueig. Cada cop més l’independentisme queda com l’única opció racional d’aquest país. És impressionant que sense fer res especial (fins i tot essent moltes vegades incoherent), en aquests moments l’única opció il·lustrada que queda dempeus sigui la lluita per la independència.

Desorientats del món; unim-nos! No tenim altra cosa a perdre que la nostra perplexitat!

Enero 22, 2011

Ateneu (1)

Guardado en: Societat, Llibres — ralco @ 12:28 pm

Aquest divendres ha sortit publicat a Vilaweb que a l’Ateneu es presenta una candidatura continuista a les eleccions del proper març amb Francesc Cabana de president, Lluís Reales de vicepresident primer (cultura) i Pilar de Torres de vicepresidenta segona (economia). No negaré que em fa molta il·lusió optar a Bibliotecari amb la nova Junta.  Aspiro immodestament a posar el nom en una llista que s’obre amb Milà i Fontanals i que quan es llegeix a raig impressiona. És el càrrec que van tenir Maragall, Carner, Borraleres, Sagarra, els Jardí (pare i fill) o Just Cabot (que ho era en esclatar la guerra), per parlar només dels clàssics absolutament indiscutibles de la literatura, l’erudició i el periodisme a casa nostra.

La biblioteca de l’Ateneu dóna una sensació de densitat cultural, de continuïtat històrica i de calma que per ella sola explica moltes coses del geni del país per dir-ho d’alguna manera. Estudiar o llegir premsa estrangera en un espai decorat amb frescos del segle XVIII i amb retrats de prohoms del XIX provoca una sensació -un cuquet, dirien els vells- que us recomano. Joaquim Coll, el bibliotecari actual, d’altra banda deixa el llistó tan alt que serà difícil de superar-lo. Ha posat al dia el catàleg, ha pilotat amb mà ferma la restauració d’un espai que és patrimoni històric i ha bastit amb una constància infinita i a còpia d’un munt d’hores incomptables la biblioteca antiga més moderna de Barcelona. Estar a l’altura és tot un repte.  

Enero 6, 2011

El decreixement

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 10:40 am

Vaig sentir a parlar de decreixement per primer cop l’estiu del 2005. Va ser aleshores que Raimon Panikkar organitzà unes jornades sobre el tema, bàsicament per presentar Serge Latouche. Al setembre o octubre d’aquell any el periodista alternatiu Xavier Borràs (un dels tipus amb qui comparteixo l’error vital de tenir raó un quart d’hora abans del compte) em va encarregar un article a Userda, en el número que es considera el de l’aparició oficial del concepte a casa nostra i on ell mateix entrevistava Latouche.

Des d’aleshores a batzagades i una mica per sorpresa he anat sortint en algunes revistes com a filòsof del tema -greu error, per cert perquè hi ha un munt de gent (de Jordi Pigem a qui volgeu) que en sap força més que jo. Però amb el decreixement em passa com amb la filosofia catalana: si la critiquen la defenso i si la defensen la critico. No estic gaire convençut que existeixi, però estaria bé que existís. Fins i tot he participat en algun seminari com a expert, valgam’ Déu!, i després de donar-hi moltes voltes el penúltim dia de l’any vam decidir penjar a Internet alguns papers sobre la cosa. Em temo que el decreixement (com tantes altres teories sociàls) té més raó en la pars destruens que en la resposta que presenta. Però tal com estan les coses si no s’obre un debat ràpid sobre el tema podem acabar perdent tots. Necessitem una economia de la felicitat, que tingui en compte l’immens patiment emcional que està causant avui el capitalisme i només per això ja seria interessant parlar de decreixement.

 http://www.alcoberro.info/planes/decreixement.html

 

Enero 3, 2011

Visca l’ordre

Guardado en: Política — ralco @ 11:15 am

La gent com cal està entusiasmada amb el govern Mas. En tres dies ja han pujat les autopistes per sobre de l’IPC i diuen que això de la sanitat gratuïta no ens ho podem permitir; que si els malalts volen menjar a l’hospital ja poden pensar a rascar-se la butxaca. Així es veurà qui té quartos. Els que van votar CiU perquè era independentista també deuen estan encantats de la vida amb la senyora Bozal a justícia. Així els fotrà a la presó una que és dels nostres.    

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress