L’home que mira

Julio 15, 2016

Para Don Jaime de todos los veranos

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 11:40 pm

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Ya ve usted, Don Jaime, casi soy tan viejo como cuando usted me miraba con esos ojos de sátiro católico y de cura exclaustrado. (¿por qué todos los de la gauche divine teníais ojos de cura maligno?). Y ese poema suyo sigue teniendo mucho que ver mi ideal de vida. No he conseguido aún no leer, ni escribir. Pago cuentas pero (aunque de momento sea un secreto entre yo y mi neurólogo) ya vivo entre las ruínas de mi inteligencia.

Cada vez que Júlia y yo vamos a Atenas (jamás en verano) invocamos su nombre en la calle Pandrossou. Sabemos que le gustaría, como a ella y a mi con diecisiete años nos gustaba escucharle a usted o a Eugenio Trías.

En agosto nos vemos en cualquier esquina de Salónica, Don Jaime.

Julio 9, 2016

CONVERGÈNCIA I EL FINAL DE LA (SEVA) HISTÒRIA

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:50 am

Quan hi ha un canvi polític o cultural sempre és pluricausal. Les transformacions socials són processos complexos i en el cas de Convergència, em sembla que la seva crisi es pot explicar com a mínim per la conjunció de cinc factors:

a.- La crisi de la pagesia tradicional i de la propietat agrària. Convergència ni ha sabut defensar el camp català a la Unió Europea, ni ha entès que els han girat l’esquena les noves generacions de pagesos, que potser són pocs però amb estudis i amb possibilitats de guanyar-se la vida i de determinar el control,de molts ajuntaments. La pèrdua d’alcaldies rurals, tradicionalment dominades per famílies de grans propietaris, ha estat brutal en aquests darrers quinze anys.

b.- La esfondrament dels botiguers i les classes mitjanes catalanes. urbanes i molt especialment en les capitals de comarques. La Catalunya del senyor Esteve ara és la del senyor Xing-Ling. Els vells botiguers s’estan morint, els fills dels botiguers han enterrat el senyor Esteve per alguna banda amb una bandera quatribarrada; i ara els xinets commemoren l’any del Mico de Foc (2016) per comptes de San Pancraç. Que els fills dels botiguers es guanyin la vida molt millor que els seus pares treballant per a una multinacional (o fent de funcionari) ajuda molt a canvir el vot.

c.- La degradació cultural: Convergència ha menyspreat, per sistema, el camp de la cultura i de les idees. Amb gent com els Castiñeira i companyia al davant és difícil que una persona decent es pugui acostar a aquell femer, que no passa d’una pura i dura recicladora d’idees alienes.No tenir ni un pensament original en molts anys, acaba per passar factura. Podria afegir noms, però no em dóna la gana fer-los propaganda. A Convergència els intel•lectuals sempre han estat tractats com una cosa que fa entre fàstic i pena. I fa molts anys que han perdut la lluita cultural en àmbits com la música o la moda. De l’assaig ja ni en parlo.

d.- La crisi del catolicisme català: avui l’església catòlica esà intel•lectualment sota mínims. ESADE i IESE que se suposava que eren les grans escoles de negocis catòliques no tan sols no van anticipar la crisi econòmica sinó que no han tingut gent amb un qüocient intel•lectual diguem-ne normalet, capaç de gestionar-la. No hi ha novel•listes catòlics, ni filòsofs catòlics, ni poetes catòlics de primer nivell. I si n’hi ha els farem el favor d’ignorar-los, perquè, pobrissons meus, fan peneta. Esglésies buides i capellans que no compleixen amb el sisè manament de la la llei de Déu (del setè ja no en parlem!) són una mala base per un partit polític de caire tradicional. Aquí i arreu.

e.- La internacionalització de les petites empreses: per al petit empresari, Catalunya ja no és el seu mercat natural ni el més important, En aquests darrers anys l’empresa que no s’ha sabut o pogut internacionalitzar-se ha baixat la persiana. I ara mateix a aquests empresaris els importa més el Brèxit que les collonades que puguin passar als aspirants a fer d’Artur Mas (¿Artur qui?).

No parlo del trist cas Pujol, ni de la incapacitat convergent per plantar cara a Madrid, ni de la seva incapacitat per gestionar temes com la immigració (que en deu anys canviarà el mapa electoral del país). Convergència ha mort i tot indica que caurà en mans de l’Opus Dei i del seu sector de negocis o que la gent els anirà abandonant en silenci per ingressar a ERC.

La pregunta és: repetirà ERC els errors de Convergència? Lamentablement, estic convençut que sí. Però això seria un altre article i ara mateix estic cansat, molt cansat!, d’escoltar mallerengues per comptes de principis polítics ferms.

Si algú té alguna idea de com canviar el rumb de les coses que m’ho expliqui, sisplau. Jo estaré on sempre: a la meva biblioteca. Llegint. Que em sembla que és una cosa que fa anys que cap convergent no fa.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress