L’home que mira

Una orquestra de concert pot tenir fins vuitanta músics. I necessita un director que els posi d’acord. Per això l’home que mira té seriosos dubtes sobre el concert econòmic. Vivim en un país desconcertat i en política no trobariem ni vuitanta músics, ni vuit. Sobre el director més val no parlar-ne: al carrer li diuen Atur Mas i el seu encert gloriós més conegut va ser retallar l’Estatut d’acord amb Zapatero (i contra l’acord del Parlament de Catalunya), el 22 de gener de 2006.

Què passaria si demà Madrid acceptés el concert econòmic per a Catalunya: ras i curt, que els governants catalans es posarien a tremolar. No estan a l’altura, simplement. Per moure alguna tia maria el concert ja va bé, però fins i tot la vice Ortega (gran psicòloga!) sap que la demanda no té recorregut. El govern de Catalunya no creu en Catalunya, així de bèsties són les coses. I tampoc no creuen en ells mateixos.

De l’oposició ara no cal ni parlar-ne. Esquerra Republicana qualsevol dia tornarà a tenir visions lluminoses (com la de presentar Asha Miró de regidora per Barcelona, qui ho recorda?), però de moment sembla que han encès una bombeta de baix consum. El PSC no sap què vol ser quan sigui un partit (i no una sucursal) i Iniciativa simplement no ha trobat el seu públic (suposant que el seu públic existeixi, cosa dubtosa a hores d’ara).

Mentre tant, el personal comença a dir cada cop amb més fermesa: Madrid ens roba, Catalunya també! (el personal sap fer sumes i restes!). Difícilment sortirà ningú a defensar el concert econòmic si al davant de la manifestació s’hi posa gent tipus Roca Junyent, secretari d’una empresa tan detestada com Abertis. En aquest moment la política necessita un psiquiatre.

L’admirat John Stuart Mill al primer paràgraf del cap. III de Sobre la llibertat va dir que una cosa era escriure a la premsa que ‘els comerciants de blat fan morir de fam els pobres’ i una altra excitar en una assemblea un munt de persones furioses contra els comerciants de blat - i que això havia de ser ‘justament castigat’.

I continuava: Siguin del tipus que siguin, els actes que de manera injustificada perjudiquen altres persones poden ser, i en la majoria dels casos han de ser, controlats per sentiments actius de desaprovació i per la interferència activa de la humanitat si és necessari.  

No tot s’hi val. Va essent hora d’aplicar amb claredat aquest principi no només als qui desencaden la violència als carrers amparant-se en una manifestació (siguin antisistemes o provocadors a sou), sinó també a alguns idiotes que corren per fòrums d’internet creient que tenen patent de cors. Precisament perquè les coses estan prou fotudes, evitar fer coses a cap calent ha de ser una obligació de tots a hores d’ara.

El Congrés de Convergència ha acordat iniciar el viatge a Ítaca. Val a dir un viatge que és preferible que duri molts anys. Ítica és una illa grega, ja se sap. Retorna la il·lusió!

Potser és que aquesta tarda estava llegint Slawomir Mrozek (un contista polonès genial!), però se m’ha acudit pensar que si fos director d’un zoològic, Artur Mas retallaria el coll de la jirafa.

http://www.acantilado.es/catalogo/el-elefante-492.htm

Un dels espectacles més penosos que he vist en la meva vida és el de la baralla constant de l’independentisme. Sempre havia cregut que el radicalisme verbalista i idiota era una mena de malaltia infantil de l’independentisme i que un dia o altra es curaria. Les coses en la vida pugen i baixen. Però a senyors entre cinquanta i seixanta anys queda com de molt mal gust recomanar-los el pediatra. L’infantilisme independentista és com una condemna de Sísif i en podria explicar tantes històries miserables en trenta anys llargs que avui de bon matí he decidit que ja en tinc prou. No en passo ni una més.

El descrèdit, el caïnisme i la frivolitat, per usar els mots de Toni Soler a l’Ara ha aconseguit superar els extrems de la pornografia política més dura. No compteu amb mi per parlar seriosament d’en Laporta, d’en López Tena, d’en Carod o d’en Puigcercós. I encara menys de tota la colla de sonats que estan a Solidaritat per la Independència i haurien d’anar de pet al manicomi. Em van venir unes arcades insoportables. Que s’ho facin. Me’n vaig a casa i apa siau.

Nota lingüística  ARCADES: Contracció de les vies digestives altes que acompanya les nàusees i precedeix sovint els vòmits. DIEC2

Quan l’home que mira sent parlar de mesures justes al govern, no pot deixar de recordar aquell passatge de Les Lleis en què Plató declara que la constitució espartana és conforme a la ‘justa mesura’ (to metrion), perquè uneix a la institució reial el consell dels ancians.

Assisteixo sorprès com tothom al suïcidi diari del socialisme hispànic. Si les propostes de jubilació queden com fins ara un noi amb Màster quedaria immediatament incapacitat per cobrar la pensió completa per falta d’anys cotitzats. I no valdria la pena intentar progressar en la feina perquè al final es faria la mitjana de vint-i-cinc anys treballats de manera que la jubilació equivaldria al salari de quan no s’havien tingut encara responsabilitats professionals. Increïble i suïcida per a qualsevol polític que ho proposi. Les perspectives electorals del socialisme són tan descriptibles que ara mateix una enquesta els deixa com a tercera força a les eleccions municipals de Barcelona, per sota del PP.  

En condicions normals quan el partit fatxa arribi al poder s’hi estarà un munt d’anys gràcies a què Zapatero haurà fet la feina bruta. I des d’un punt de vista català la llei de Caixes fa tota la pinta d’un saqueig. Cada cop més l’independentisme queda com l’única opció racional d’aquest país. És impressionant que sense fer res especial (fins i tot essent moltes vegades incoherent), en aquests moments l’única opció il·lustrada que queda dempeus sigui la lluita per la independència.

Desorientats del món; unim-nos! No tenim altra cosa a perdre que la nostra perplexitat!

La gent com cal està entusiasmada amb el govern Mas. En tres dies ja han pujat les autopistes per sobre de l’IPC i diuen que això de la sanitat gratuïta no ens ho podem permitir; que si els malalts volen menjar a l’hospital ja poden pensar a rascar-se la butxaca. Així es veurà qui té quartos. Els que van votar CiU perquè era independentista també deuen estan encantats de la vida amb la senyora Bozal a justícia. Així els fotrà a la presó una que és dels nostres.