L’home que mira

A l’ Ateneu Barcelonès dimarts vinent recuperarem la figura i l’obra de Paco Fernández Buey amb la presentació del seu llibre pòstum ‘Por la Tercera Cultura’, publicat a El Viejo Topo. 

En Paco va morir un mes abans de la gran manifestació de 11 de setembre de l’any passat que ha canviat el panorama de la política i de les idees. Si això nostre és una ‘revolució’ es fa a partir de Locke i de Mill -i no de Marx. Però un lector de Gramsci i de Marx (del Marx que va escriure que a Espanya els carlins eren més revolucionaris que els liberals i de l’Engels que ecriví que Barcelona era la ciutat més revolucionària d’Europa), reconeixeria els elements nacional-populars del projecte. No seria bo que en l’etapa que estem iniciant s’oblidi gent com en Paco.

JEAN COCTEAU, MORALISTA

Aquest estiu sense pretendre-ho he tornat a llegir Jean Cocteau. Els llibres de Cocteau tenen un regust com de sopar d’estiu amb alguna vella dama, parenta llunyana. Cocteau resulta com aquells coneguts de família de tota la vida, que ja es feien amb el pare i que d’en tant en tant, per no molestar, han continuat passant per casa com per costum. Un dandi vell, agradable si no es fa carregós per repetitiu. Fins i tot entranyable quan exagera l’ego. Si trobeu que sobreactua perdoneu-li l’errada amb un somriure i quan l’encerta endevineu l’esforç que ha de fer per dissimular la intel•ligència. Li agrada disfressar la seva intel•ligència fent-la passar només per enginy, cosa que és un senyal de bona educació. Sempre se’n pot aprendre alguna cosa perquè ha viscut molt encara que exageri els formalismes. A propòsit de la crisi que ens amenaça quan tornem a Barcelona, estaria bé recordar una frase del seu “Diari” ( 17 d’abril de 1943): 

«El terrible d’una època és que cal viure-la en detall».

Em sembla exacte: sempre són els detalls allò que angunieja. Per la resta la vida està prou bé. En canvi m’agradaria esmenar-lo quan diu: «El secret de la calma és no témer res, no llegir els diaris i quedar-se a casa» (11 de gener de 1944). Tal com ho veig el secret de la calma és una mica diferent: no témer res, llegir diaris en quatre o cinc idiomes diferents i viatjar una mica. Tot plegat ajuda a relativitzar les misèries. 

JEAN COCTEU PER A RESISTENTS

Quan no queda altre remei que tornar a Barcelona, copio un text del seu Diari (3 d’abril de 1944) que des del punt de vista literari no m’agrada gaire perquè està escrit en l’estil carregós dels minyons escoltes quan es fan bons propòsits innocentons; però que recull també l’esperit del temps present. 

Un text massa moral, però amb una proposta per pensar-hi i que els vells resistents podem entendre bé: 

«No deixar-se endur pel pessimisme, per les converses que us enfonsen més. Treballar, creure, deixar-se veure poc, parlar amb el mínim de persones possible. Fer com si el futur no erigís un enigma espantós. Donar gràcies al cel per la sort de cada dia. Una sola política: la noblesa d’ànima».

Doncs això, tornar-hi!

Ira és trista passió, 
d’ella no ve consell bo; 

Senyor Déus, pluja, 
perquè el mal fuja

A Catalunya hi ha tan poc pensament conservador que sigui de debò pensament que l’article d’en Gregorio Luri sobre el papa Francesc, publicat diumenge a l’Ara, hauria de ser remarcat. Com que l’article és molt bo simplement el recomano, però goso fer-hi alguna postil·la, per allò tan nostrat del si-però-no. No és que vulgui fer-ne una crítica, però em sembla que hi ha moltes més coses a dir sobre aquest tema i que és precisament en els matisos on millor s’entén el personatge Francesc. A veure si em surt.

Per a la tradició conservadora ser cristià perquè ho eren quatre arreplegats a Galilea fa 2000 anys resulta directament banal. Qualsevol podia (ara i sempre) enredar quatre pescadors morts de gana i fer-los creure que les prostitutes precedirien els poderosos en el Regne del Cel. El que té valor des d’un punt de vista conservador és, en canvi, que fossin cristians Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Copèrnic, Bach, Mozart, Mendel o Max Planck. 

És ben sabut, des dels temps del venerable Weber, que una església es construeix per la interacció de dos tipus de gents, els profetes (directament bojos) i els sacerdots (calculadors i tirant a cínics). Sense la barreja d’aquest dos tipus ideals, cap església funciona. I és dogma conservador que el que aguanta l’Església és el sacerdot (el funcionari) i no el profeta. Institució, institució i no bogeria! Per tant, si Francesc posa en crisi la funció institucional, l’Església anirà pel pedregar. Però les coses no són tan simples.

De fet, i a l’engròs, l’Església Catòlica va perdre els intel·lectuals al segle XVIII, es va quedar sense obrers al s. XIX, s’ha vist massivament abandonada per les dones al s. XX i ara, en termes d’estratègia, pot semblar que maniobra per evitar quedar-se sense les rodalies de l’Imperi (Amèrica del Sud i Àfrica). Si a les rodalies triomfa el pensament utòpic, visquin les utopies, a gust dels clients! L’Església sap que el comunisme va morir quan van desaparèixer els profetes de la causa. Sense Ho Txi Mihn, Lumumba, Che Guevara o Samora Machel no hi havia comunisme possible, per la senzilla raó que funcionaris com Andropov o Txernenka no podien convéncer ni la penya més entregada. Joan Pau II, que era un geni (em vaig passar vuit dies a Cracòvia fa anys mirant de comprendre el seu context), va entendre que necessitava una contrafigura utòpica del papat i va forjar el mite de Teresa de Calcuta. A mi sempre m’ha frustat que una de les meves primeres xicotes adolescents m’abandonés per fer-se monja amb les Calcutes i suposo que això em fa susceptible (mea maxima culpa!), però Teresa va complir amb el seu paper admirablement. 

En resum, Francesc -i amb ell la part més lúcida de l’Església- ha entès que la imatge de Benet s’assemblava massa a la d’Andropov i que, per tant, calia fer un canvi per evitar mals majors. Canvi que, òbviament, angoixa els conservadors i, sobretot, deixa desassistits els ‘ateus catòlics’, val a dir, la gent que sense creure en Déu, considera imprescindible la institució i la moral catòlica. Jo que sóc catòlic perquè ho eren Benet de Núrsia, Robert de Molesme o Ignasi de Loiola, i no perquè ho fos Miquel Àngel, fa anys que he entès una cosa: jutjar els papes de Roma és directament estúpid. És molt més apassionant entendre’ls. 

A tot això m’he enrotllat tant que no recordeu, segur, l’inici d’aquest text. Doncs res, que volia dir que l’article d’en Luri és molt b. Imprescindible.

No sé si cal dir allò de ‘vergonya, cavallers, vergonya’ perquè a Catalunya no s’ha fet cap acte universitari en record del centenari de Paul Ricoeur. Simplement constatem aquesta manera superficial de llegir (indici d’una manera superficial de viure la vida de l’esperit?) que fa que avui tothom parli de Fulanet i demà els mateixos babaus diguin que Fulanet ‘està superat’ i que ai de tu si no has llegit Menganet. 

Ricoeur no va ser mai el meu filòsof. Crec seriosament que el concepte de ‘filòsofs de la sospita’, que es va inventar, més aviat és confusionari perquè allò més interessant de Marx, Nietzsche i Freud no és el que els acosta, sinó el que els diferencia. Tampoc sóc especialment partidari de l’hermenèutica i abans defensaria algunes idees de Jankélévitch que de Ricoeur. Per cert: algú s’ha adonat que els dos darrers llibres de Jaume Cabré inclouen cites ‘à cle’ de Jankélévitch? Al vell Janké, resistent a Tolosa de Llenguadoc amb els anarquistes, el detall l’entendriria. 

En tot cas, el que jo pensi sobre Ricoeur no té la més mínima importància. És un autor significatiu per ell mateix, que fa pensar i que no mereix l’estúpida lectura superficial. I això està molt per sobre del fet que et pugui tocar de més a prop o de més lluny. Per això mateix el dia 7 d’octubre a les 19:30 (dos quarts de vuit, deien abans i caldria dir ara!), farem una Taula Rodona a lAteneu Barcelonèsamb l’Albert Llorca del Liceu de Filosofia Joan Maragall i altres ferotges lectors de la seva obra. Que no sigui dit que tots som iguals i que tothom oblida. Més endavant compartirem el vídeo al canal Youtube de l’Ateneu, però de moment el dia 7 hem d’omplir 150 cadires. Que no és poc. 

Per si podeu venir i per si no podeu, us deixo amb una bona entrevista, en francès, que dóna moltes pistes sobre el seu pensament. Serveixi, si més no com a esperó d’una lectura.

 http://www.philomag.com/les-idees/entretiens/paul-ricoeur-ce-que-je-suis-est-foncierement-douteux-6964

«El terrible d’una època és que cal viure-la en detall».

Via Catalana (Tram 17, Alcanar). Dia d’emocions dures. Comencem el dia a Godall escoltant la banda de música del poble, menjant pastissets i bevent mistela. Visitem familia i passem una estona pel cementiri. Hi ha enterrat el meu pare i és un lloc de calma i meditació per al dia que ens espera. Marxem a Alcanar i, com no podía ser menys vist el meu ‘mític’ sentit d’orientació, ens perdem una mica. 

Caminant des d’on haviem deixat el cotxe, dos quilòmetres i mig, trobo un parell de professors de filosofia que havien passat pels meus cursos, un claretià de 81 any (i molt ben posats) i el poeta i filòsof Carles Torner, a més d’un munt de desconeguts amb un somriure d’orella a orella. Si fos un comunitarista, avui xalaria. No sé si Catalunya será independent, però l’experiència de comunitat no ens la treu ningú.

Per a Júlia i per a mi, és un dia d’emocions i de mites. M’emociona pensar que l’any 75, la Negra i en Cala van haver de fugir Pirineu enllà (de nosaltres més val no parlar-ne). Aviat estrenarem un documental dedicat al Cala (Museu d’Història de Catalunya) i avui la Negra ha tancat simbòlicament la cadena per la banda del Nord. No ens treurà ningú la sendsació d’haver estat vells taüps.

Avui no podia evitar-ho, hem alliberat els materials sobre Simone de Beauvoir i un Dossier sobre l’Amistat en Aristòtil.

http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm

Marxem a dormir a Godall per estar demà a Alcanar a la Via Catalana. Però un patriota no és algú que s’emociona l’11 de setembre, sinó algú que treballa pel seu país el dia 12, el dia 13, el dia 14, el dia 15. Un patriota diu, com Joan Brossa, ‘el pedestal són les sabates’.

http://www.alcoberro.info/V1/republica2.htm

És difícil no posar-se de mal humor veient el panorama del trist estiu cultural barceloní. Hem quedat definitivament fora de la segona divisió cultural europea (a la primera només hi juguen París, Londres i Berlin), sense opcions per força temps; i això fa mal. O almenys a mi em fa mal, potser perquè encara no he aconseguit fer pell dura entre tant cínic vulgaríssim. Poca cosa de bo aquest estiu a la ciutat aturada. Mariachis de tercera divisió, músics que van tenir un moment de glòria fa vint anys i festes per a cacatues verdes, sovint joves i cultes - cosa més trista encara. I en mig de la desolació de les exposicions, només resta en primera línia el museu Picasso, amb els autoretrats i especialmente amb l’obra mestra absoluta que és l’Autoretrat pòstum (Autoretrat de la calavera, també en diuen) de 1972, on Picasso, que moriria al cap de pocs mesos, expressa amb la força dels ulls esbatanats immensos la perplexitat i la força de la vida.

Trista Barcelona,sense un euro, amb teatres buids, amb biblioteques desabastides, amb cacics que toquen la pera i només mostren la seva supina estultícia, i amb entitats com l’Ateneu Barcelonés obligades per la Conselleria de Cultura a presentar-se a concursos de subvencions per esgarrapar quatre quartos. Vulgar festival Grec que només té de ‘grec’ la retallada en qualitat dels espectacles. Patètic any Espriu, que el dia de Sant Jordi ni tan sols tenia a les parades cap llibre de l’Espriu per regalar a la nòvia. Misèria  del silenci sobre Amat-Piniella, que anuncia silencis a venir. Convicció que la pura tristor cultural d’enguany (heu trobat bons llibres d’assaig per llegir?) , només prefigura la misèria cívica i política de demà. Quan tothom del món cultural s’ha de citar per a la inauguració d’una llibreria de 90 metres quadrats, i de nom Impossible, vol dir que tot plegat està molt fotut. Al pas que anem, a base d’oferta cultural patrocinada per marques de cervesa (i que durin!), amb sort competirem amb Bratislava.

Marxo a Pals fins al setembre; em tanco a preparar classes i a escriure qualsevol cosa (els escriptors catalans sempre escrivim qualsevol cosa; aquí no et deixen un forat ni per pinso, i menys ara!) i preparo una escapada a Marsella, un lloc on sempre m’he trobat bé perquè, a diferència de Barcelona, la gent no dissimula allò que és. Els toca capitalitat cultural, museu nou de Stefano Boeri i bones exposicions a Aix. Vull pasar un matí a Saint Paul de Vence a l’exposició de VHL sobre Art i filosofía. I Barcelona? a Barcelona confonen escriure un assaig amb fer-se una palla mental parlant sobre independencia. La ciutat cansa; i cansa, sobretot, la falta d’espectatives.

M’arriba el nou vocabulari terminològic LGBT (lèsbic, gai, bisexual i transgènere) del TERMCAT. I com que sóc persona disciplinada dedico una tarda de divendres a la lectura. Així descobreixo que les expressions ser de la familia i ser del gremi signifiquen ’ser homosexual’ en catalana llengua. Us juro que no ho sabia.

Jo que tinc la mania d’usar l’expressió ‘gremi dels filòsofs’ per parlar de la gent del meu ofici, ja veig que m’ho hauré de fer mirar. A veure què en diuen els de la màfia, ells que sempre s’havien considerat familia.

Per cert, l’acreditada paraula marieta no surt al vocabulari terminològic.

http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/164/Fitxes/català/S/

Acte de graduació de medicina. La meva filla ja és metgesa amb un promig de notes superior a vuit i mig. L’acte a l’auditori Axa de L’Illa té el punt just d’autobombo (Vall d’Hebron, Vall d’Hebron, Vall d’Hebron), d’homenatge als mestres (nomenar padrí el Dr. Vilardell és també un encert) i de reconeixement de l’esforç de tanta gent (famílies, parelles…) que indirectament han fet la carrera amb ells i elles aquests sis anys. Elles són força més de quatre cinquenes parts de la promoció.

Em sembla simptomàtic (simptomàtic és un mot de medicina, oi?) el lema que han adoptat: Som el que hem decidit ser. Juraria que en l’acte tots els graduats que han repetit la frase, han pronunciat la paraula ’decidir’ en lletres majúscules.

Fa molts anys (tants com des del primer tripartit) que Catalunya és un dels laboratoris bàsics dels programes ‘fear, uncertainty and doubt’ aplicats a la teoria política, que són com si diguéssim la darrera tendència dels estudis de psicologia social en manipulació de l’opinió pública.

No hi ha estudiós de l’agnotologia arreu del món que no hagi passat per Barcelona des de fa set o vuit anys (si no heu sentit el mot ‘agnotologia’, prepareu-vos, la guerra cultural passa per aquest mot!). I, contra tot pronòstic, aquest país no es rendeix ni se suïcida. Ni tan sols es deixa impressionar pels profetes de la catàstrofe. I és que l’home que mira ja ho va explicar a un agnotòleg notori: si us passeu en la dosi, la medicina no funcionarà.

http://es.wikipedia.org/wiki/Fear,_uncertainty_and_doubt

http://en.wikipedia.org/wiki/Agnotology

http://lacadernera.blogspot.com.es/2011/11/agnotologia-la-produccion-deliberada-de.html