L’home que mira

Porto un parell de setmanes treballant sobre el tema de l’empatia, una qüestió que sempre m’ha semblat tan interessant com perillosa, i com més va més em sorprén la total i absoluta manca de lideratge empàtic a Catalunya i a Espanya, en contrast amb el model Obama de presidència empàtica.

 http://www.huffingtonpost.com/george-lakoff/the-obama-code_b_169580.html

S’admeten apostes: apareixerà en els propers mesos un nou estil de lideratge més empàtic, que al cap i a la fi seria el més adient en temps de crisi? O anirà rodant tot fins al penyasegat? Algú té encara la capacitat moral per exercir un lideratge empàtic a Catalunya ara mateix? Hem arribat definitivament tard a l’època dels lideratges i simplement toca esperar un llarg període d’agror i misèria?

De moment (i en basència de cap mena de lideratge creïble), la gent s’autoorganitza d’una manera primària, mées per resentiment que per projectes, i això per a qualsevol persona que sàpiga un mínim sobre psicologia social anuncia perill.

Declaracions del conseller Mascarell a El Punt-Avui. L’únic que val la pena és la fotografia que acompanya l’entrevista: un home aclaparat, que s’ha tret les ulleres i s’apreta l’entrecella. Parla en futur, de plans, del que farem, del que està en estudi… i el lector no pot deixar de pensar en les proclames de confiança en el futur esplendorós, tan típiques dels grans derrotats. El lector i el conseller saben perfectament que la cultura, l’espinada mateixa del projecte nacional català durant 150 anys, ha petat. Uns quants milers de joves llicenciats i en atur senzillament no es creuen res del que pugui dir ningú (i menys encara el conseller Mascarell) sobre cultura. Massa dolor. Massa dolor inútil.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/628717-gaudi-sera-al-mnac.html

Em diuen que hi ha actualment 32.000 joves catalans treballant a l’estranger. No puc confirmar la data, però algú hauria d’explicar alguna cosa.

Magnífica conferència de Rosa Sala-Rose a l’Ateneu Barcelonès, en ocasió del Dia Internacional de l’Holocaust, sobre el dramàtic cas de Jenny Kehr, una dona jueva, perseguida per ser-ho, que va posar fi a la seva vida a Barcelona.  Té alguna cosa de sarcàstic i brutal pensar que on hi havia la presó de dones de Les Corts sota al franquisme, ara hi ha El Tall Anglès (o aixina). Memòria històrica? La que guardem uns pocs.

            http://www.youtube.com/watch?v=CPyMc-E2AoM&list=PLA441D75DFBC69FD8&index=1

Duran Lleida, boxador contra la lona, respira per la boca, panteja buscant un aire que no troba i mira d’activar contactes que no se li posen al telèfon. Els serveis secrets a punt de fer amb la CUP el mateix que els van fer a través d’algunes escissions d’ERC, convençuts que serà fins i tot més fàcil (ja han donat una pasta a algun filosofet perquè tregui la pols a la suada tesi de la democràcia directa i el paio ni s’adona de qui li paga). Especialistes en contrainformació que s’havien quedat sense feina al País Basc i que ara creen empreses de comunicació a Barcelona. Socialistes meditant sobre la diferència entre amistat i complicitat. La bona gent carregada d’emprenyament són considerats bombes en potència i tots els polítics professionals miren de defensar-se’n. Ahir, un acte sobre l’Holocaust a Barcelona omple l’Ateneu Barcelonès. Ja sabeu la maledicció de la gitana: Tant de bo visquis temps interessants.  

Aquests dies J. i l’home que mira els dediquen al conreu de la nostàlgia. Ara la nostàlgia està de moda i fins i tot s’hi apunta en Fukuyama (que aquests dies ha debatut amb Habermas sobre el futur dels Estats Units). Però la nostra nostàlgia és més íntima. Fa cinquanta anys d’aquesta cançó de François Hardy. Quan d’adolescents l’escoltavem sota el franquisme ens sabiem especials. I encara ens sentim especials, és clar.

http://www.youtube.com/watch?v=0aLoezucIzk

Hom té l’obligació de ser feliç, ni que sigui per donar exemple.

Jacques Prévert (1900-1977)

De vegades moren homes dignes, persones que tenien en ells mateixos la dignitat dels roures i les oliveres. Homes que quan falten sembla que deixin el paisatge erm. I sabem que el paisatge tornarà a florir, que altra gent que vindrà seran considerats pels seus contemporanis com roures o oliveres. Però ens queda l’admiració i l’homenatge.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/223810

Voleu que us expliqui perquè aquest país està paralitzat? Doncs perquè la gent no llegeix i qui no llegeix no pensa. Així de clar. Només un exemple. L’ONU va presentar el darrer dia de gener d’enguany l’informe.  Resilient people, resilient planet: a future worth choosing. És la diagnosi més pesimista i més radical que ha fet aquest organisme en anys i constitueix la base dels debats de Rio+20.

Qui se n’ha fet ressò a Catalunya? Ningú, excepte la Fundació Catdem. I després voleu estar en el debat de la modernitat? Vinga, siusplau, poseu-vos al dia!

http://www.un.org/gsp/sites/default/files/attachments/GSPReport_unformatted_30Jan.pdf

“…yo no tengo miedo a opinar, tengo miedo de convertirme en otro imbécil más que por el hecho de ser notorio se cree que al público le interesa su opinión. ¿Por qué un artista o un tipo notorio tiene que andar diagnosticando, tirando la precisa? ¿Acaso uno por tener un cacho de fama sabe más que un albañil, que un colectivero? Por favor, dejémonos de jorobar…”