L’amoral
La paradoxa de l’amoral consisteix en què creu que només ell pot ser amoral. Per a l’amoral només ell (l’Únic, el Superhome) té drets, mentre la massa (els moltons, els nihilistes) han nascut amb la taca del deure i per servir el Gran Home. Només algú que es pensa absurdament que ell és únic, irrepetible i sublim (error de vegades perdonable en la primera adolescència) pot autoconvèncer-se que tot li està permès, incloent trepitjar sentiments i drets –sentiments i drets dels altres, és clar, perquè amb els seus tenen la pell molt prima.
El problema és que, per molt que ho intentéssim ser amoral costa; fins i tot té un preu psicològic prohibitiu. No tothom sap ni pot tenir la cara de ciment armat que requereix l’ofici; no podem ser amorals perquè a alguns aquest menyspreu profund de l’Altre senzillament no ens surt de dintre. De tota manera tal i com s’estan posant les coses en molts àmbits (de la política a la cultura) potser n’haurem d’aprendre per pures raons d’autodefensa.
Per increïble que sembli, l’amoral guanya sempre, grimpa i destaca perquè quan el vent va a favor no té problemes i quan van mal dades confia en la solidaritat i en altres llagrimeigs de l’ofici.
I cada dia n’hi ha més, per tot arreu. Déu ser que cada vegada ens costa més sortir de la primera adolescència?. Vivim consentits. Pensam que democràcia i llibertat significa viure en una societat de drets (per a mí) i deures (per als altres).
De totes maneres esper no convertir-me mai en un d’ells. Esper trobar altres camins per l’autodefensa.
Comment by Margalida — March 24, 2007 @ 6:19 pm
L’amoral, segons penso, troba el seu espai més confortable en l’exercici del poder, de qualsevol mena de poder,on no l’hi cal defendres de de la mirada dels altres.
Comment by Luis Rivera — March 25, 2007 @ 8:20 pm
No confondre amb el psicòpata, ep!, que també és amoral, però per un desordre de la seva personalitat…
no, seriosament: ja he entès què has volgut dir. I segons com t’ho mires, fa por.
Comment by Arare — March 26, 2007 @ 12:35 pm