L’home que mira

March 29, 2007

Les muntanyes / Un poema de Titos Patrikios

Filed under: Educació — ralco @ 9:31 pm

Primer hi havia la mar. Jo vaig néixer en plenes illes. 

Illa jo mateix tot just emergida amb temps d’entreveure la llum també ella feta pedra i de tornar a l’abisme. 

Les muntanyes vingueren més tard 

Jo mateix les vaig triar per compartir aquest servatge 

que pesa sobre el país d’ençà de segles 

M’agrada Patrikios; un poeta de la generació més dura de Grècia: la dels exilis i les deportacions per la causa de les esquerres, la dels homes genials i malmenjats alhora, que malgrat tot sabien: sembla català. 

Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.     

 

1 Comment

  1. D’una entrevista a Titos Patrikios. No es pot dir més clar:

    .- Lei ha militato nella sinistra, ha fatto la Resistenza ed è stato deportato. In che modo ritiene che la storia e il vissuto personale siano testimoni e giudici del presente?

    .- Il passato e la storia fanno più ricca la nostra esistenza, senza memoria non possiamo esistere, ma sono assai pericolosi come giudici, poiché un giudizio molto severo può condannarci ad essere docili di fronte al passato.
    Ma, come ci insegnano le avanguardie, i post-futuristi e i post- surrealisti che abbandonarono la metrica e la rima per cercare forme nuove, l’arte e la poesia non possono essere docili, la logica interna della poesia è una logica di estremi, non di mezzi termini.
    Da una parte stanno la storia e la politica, dall’altra stanno l’arte e la poesia che sono fondamentali per la vita ma hanno logiche diverse. La logica dell’arte è quella dei rovesciamenti, delle rotture e degli estremi senza i quali non può continuare, diventa ripetizione. Noi possiamo sottostare al giudizio della storia senza essere docili: dobbiamo giudicare anche il giudice.

    Comment by ralco — March 29, 2007 @ 9:34 pm

RSS feed for comments on this post.

Sorry, the comment form is closed at this time.

Powered by WordPress