L’home que mira

Bea Bossi analitzava aquesta nit a l’Ateneu Barcelonès les dues cares de l’amor a Grècia: Safo (el cos com a coneixement) i Diòtima (l’Eros fill de Poros i Pènia que es descobreix alhora feble i fort). De fet el que ha mostrat és com l’un connecta amb l’altre a través de l’exègesi d’un text de Màxim de Tir: A l’amor l’anomena Sòcrates sofista i Safo creador de mites Ell cau en deliri amorós per Fedre; a ella l’amor li regira les entranyes Eros ha regirat les entranyes meves com un vent abatent-se les muntanya amunt sobre els roures…  Per a la professora Bossi el punt en comú entre Safo i Diòtima es trobaria en aquella frase del Fedó (114 d) que l’home que mira sempre retreu a amics seus del gremi missaire, massa encaparrats: Creure en la vida immortal de l’ànima és un bell risc. Estimar, com creure, només pot ser una aposta. 

Més modestament m’he quedat amb un fragment del poema 58 C de Safo: Però jo estimo la vida esplendorosa… això també a mi / -el radiant desig de sol i de bellesa- m’ho té assignat el destí. Quasi hauria dit amb veu baixa: amén. Senzillament i ben mirat hi ha coses que ens mereixem tu i jo, oi?