L’home que mira

Deia Manolo Garrido l’altre dia a l’Ateneu Barcelonès que A l’època de Sartre la gent volia saber què pensaven els filòsofs; avui els filòsofs volem saber què pensa la gent i a la gent no l’hi importa què pensen els filòsofs. Potser ho vaig entendre malament però Garrido -gran epistemòleg, tot sigui dit- semblava que se’n lamentés, com si el desinterès públic per la filosofia fos una tragèdia de la cultura o un símptoma de malestar de la modernitat.

A l’home que mira en canvi això li sembla magnífic. Els filòsofs -ai las!- no pensen coses diferents a la resta de la gent i s’equivoquen com tothom (per exemple, Sartre es va equivocar força). A un filòsof potser no se l’hi hauria de preguntar què pensa, sinó per què ho pensa. El filòsof no veu coses diferents a la resta de la gent (el món és el mateix per mi i per vostès, faltaria plus!); però reivindica mirar-les d’una altra manera, afilant -sobretot- la ganiveta del llenguatge.