L’inevitable post sobre les declaracions maragallianes
Hi ha coses que només les pot entendre gent que és molt llesta o gent que és un molt ase i les aventures d’en Pasqual Maragall al planeta Terra diria jo que són d’aquesta mena. Fa un any havíem de votar, segons ell, el millor estatut dels que es fan i no es desfan. Fins i tot l’Estat espanyol seria residual a Catalunya gràcies a tan meravellós acord i ens tornarien la pasta que posem en el ruïnós negoci que és Espanya. Ai carai; doncs resulta que d’això no res i que ho deia per exigències del guió. Lluny de poder, el President Maragall explica amb pels i senyals a tothom qui ho vulgui saber que tot plegat va ser un tràgala d’en ZP, que l’Estatut vol dir tant com no res i que ell –el president de Catalunya (no t’ho perdis!) ens va mentir de mala manera en demanar el vot afirmatiu.
Aquestes declaracions són de les que fan mal. Als votants sociates els deu haver quedat la cara de quan t’expliquen que els nens no vénen de París i que els reis són els pares. Està clar que s’han deixat enganyar com uns passerells, o que són uns masoques o que són uns cínics. Amb quina cara del món de Déu es pot defensar el PSC, si primer en Felipe els va estimbar pel barranc del GAL i ara, amb les revelacions maragallianes, en ZP queda a l’altura del betum de Judea. Però atenció, al 20% de gent que va veure venir la jugada (els del vot no), tenir raó a títol pòstum no ens serveix de ben bé res. O sí: ens serveix per augmentar la mala bufa i reafirmar-nos en la idea que això de l’Estatut és un camí sense sortida i que s’ha de tirar cap a la via normal i corrent a tot arreu: la independència.
Una generació de polítics s’ha cremat al foc de l’Estatut –el paper d’en Mas en aquesta història encara és més patètic que el d’en Pasquis–, però d’ara endavant hi ha com a mínim dues coses clares: els sociates hispànics són incapaços de fer res seriós per Catalunya mai de mai (potser ens deixaran onejarer l’estanquera a Montjuïc; això si) i la mateixa via estatutària no és factible repetir-la seriosament. Això és el que jo he entès de les declaracions d’en Pasquis.
Amb les declaracions de Maragall a L’Avenç hi perd la credibilitat de la política –la de tota política, tripartida o no– i el pesecé queda tan tocat ideològicament que difícilment se’n pot sortir. En tot cas, saber els nens no vénen de París i que els reis són els pares dol; però a la llarga deixa molt tranquil.