L’home que mira

Aquesta nit a l’Ateneu Barcelonès hem tingut ocasió de conversar llargament amb Antoni Marí sobre la seva obra, prenent com excusa l’edició recent de La vida dels sentits (Angle) / La vida de los sentidos (Tusquets). Som molts els qui tenim la sensació que en aquest llibre hi ha alguns dels temes centrals de l’obra de Marí, ni que sigui en forma fragmentària; de manera que la conversa tenia alguna cosa d’homenatge urgent (cal avisar els desavisats que el llibre és important i dir-ho en un altaveu ciutadà com l’Ateneu), però també servia per recuperar pistes de lectura d’un autor que sovint és molt reservat respecte al seu propi procés creador.

Vist en una perspectiva de quasi 30 anys, el treball d’Antoni Marí revela una coherència impressionant, no buscada a priori -cosa absurda en un context modern i atzarós- però construïda sobre la continuada reflexió al voltant del binomi passió/raó (entusiasme/quietud). Com la música callada de Mompou, l’obra de Marí està feta des de la consciència que ha de resultar possible -com proposa L’home de geni- conciliar la terra i el cel, potser sota la imatge de la moralitat entesa no com a deure sinó com a ofici de fer-se humà. Perquè el geni tal com ens l’ha mostrat Marí no esdevé sobrehumà sinó perquè és profundament humà.

D’entrada Marí ens ha parlat de la seva relació amb les obres de Benjamin, de Herbert Marcuse i de Maria Zambrano, de la significació de la forma i del concepte de pietat que podria servir per acostar l’obra de l’Escola de Frankfurt i la razón sentiente. Curiosament és una influència passada per Foucault - i aquí confesso que jo cada vegada recordo pitjor com va ser d’important Foucault a les primeries de 1980, però és ben cert que tot projecte gestat en aquella època està marcat per una ambició genealògica.

Després -errada potser del presentador de l’acte?- ens hem embrancat en un debat sobre el culturalisme (cert o suposat?) de la seva obra i potser el més interessant ha estat constatar que natura i cultura constitueix una dissociació insostenible, en la mesura que una antropologia solvent acaba sempre constatant que la natura no és sols el marc sinó la condició mateixa de la cultura. Cap geni romàntic (ni il·lustrat) vol anar més enllà de la natura: el que vol -això si- és comprendre-la.

En un tercer moment la conversa ha derivat pel camí de Vincennes al doble designi il·lustrat: hi ha en les Llums una línia diderotiana, fragmentària, profundament escèptica (que finalment no va triomfar per “impura”) i una altra rousseauniana (acusadora, nihilista i “pura” però amb la puresa de la brutalitat). Aquí Marí ha presentat la seva obra com una exègesi del concepte de fraternitat i potser aquesta és una categoria que convindria recuperar a l’hora de plantejar la crisi de les Llums. La Il·lustració hauria deixat pendent la construcció de la fraternitat (o l’hauria convertit en una qüestió jurídica, com quan Rousseau diu se’ls forçarà a ser lliures). Aquesta necessitat de construcció de la fraternitat -una ètica inseparable d’una estètica- ha planat sobre l’acte com un desig final.

Potser algun dia i més aviat que tard ens haurem de retrobar per parlar sobre les formes de l’individualisme i sobre com realitzar un ideal humanístic en l’era de la tècnica. Però el debat no acaba mai.