Occidentalisme
Sorprenent, però cert: hi ha llibres que tothom hauria d’haver llegit i que en realitat no ha llegit ningú. Als darrers tres mesos he esmentat diverses vegades, en seminaris de filosofia política i en reunions de suposats experts en polítiques d’immigració, el llibre Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental d’Avishai Margalit i Ian Buruma (Península, 2005). Però com si res. No l’ha llegit ningú. O al menys no l’ha llegit la gent amb qui he pogut parlar entre els grups que se suposaria que estan a l’aguait d’aquests temes. Nem pas bé. La cultura surt cara però la ignorància dels textos clàssics que tenen alguna gent (i Occidentalismo és un clàssic) ens sortirà caríssima.
Nem pas bé si volem entendre els problemes culturals de fons del xoc de civilitzacions famós i no tenim ni la més mínima familiariatat amb els arguments de referència sobre el tema. S’ha de llegir Occidentalismo ni que sigui per discrepar-ne. La tesi del ressentiment com a motor de la movilització antioccidental (o dit en vulgar i xaró: el quiero y no puedo musulmà i tercermundista com a eina que explica l’odi al liberalisme i a les societats obertes) segurament s’hauria d’explicar més a poc a poc i de de matisar força més del que fan Buruma i Margalit, però resulta absurd ignorar-la per un prejudici estètic bonista. Que els febles s’alimenten del ressentiment és una tesi prou antiga (és d’origen cínic i està en Spinoza i en La Rochefoucauld) i no ho va descobrir Nietzsche. Que l’ésser humà pot arribar a odiar la bondat i la llibertat i triar la submissió i l’esclavatge potser parla malament de nosaltres mateixos com a humanitat, però no és cap tesi absurda.
Ja sé que esmentar Margalit al món acadèmic català resulta gairebé anatema (per comunitarista i pel paper una mica ridícul que va fer en la seva estada al Fòrum de Barcelona, lamentant retòricament «la crucifixió d’Israel» que segons sembla -i ja és tenir barra- està fent l’esquerra occidental ). Però un esforç de cultureta no costa tan redéu!