Praxíteles
El Praxitèle d’Alain Pasquier i Jean-Luc Martinez (Musée du Louvre, Ed. Samogy), és d’aquella mena de llibres tan cultes i tan gruixuts que et deixen sense esma per uns quants mesos. Els comissaris de l’exposició han fet una feina exhaustiva i exposen una erudició i una documentació impressionant però en el fons profundament decebedora. Saber que no ens queda res de cert de la seva obra potser produeix un sentiment de justícia científica però també ens deixa un buit -no tan sols estètic.
M’hauria agradat una mica de fantasia platònica al catàleg, perquè sempre m’havien fet creure (els hel·lenistes ja se sap són fantasiosos) que Praxíteles és la filosofia de Plató posada en escultura. Plató -uns deu anys més gran que Praxíteles- i l’escultor -sembla que membre d’una família poderosa d’Atenes- es devien conèixer i s’ha dit que hi ha una contradicció entre la crítica platònica a la pintura i el respecte que tenia per l’escultura -al cap i a la fi art “idealitzat” gràcies a la matemàtica dels cànons de Políclet. A més, el pare de Sòcrates era escultor i suposo que això també és un mèrit.
Quan Plató diu al Càrmides que la bellesa és més gran quan el cos és nu: havia vist l’Afrodita de Cnido? Què hi ha de la història de Friné i Praxíteles en el rerafons del Banquet?