L’home que mira

Potser si fos un bon ciutadà preocupat per les dissorts de la pàtria escriuria un post trist com un blues pel que passarà a Euskadi d’aquí a pocs mesos. Però Euskadi no m’inspira, què hi farem. Potser si fos un filòsof polític de xexa escriuria sobre la travessia del desert de CiU. Però els enterraments de tercera em posen trist i per acompanyar el dol ja hi ha l’e-noticies i els blocs de vilaweb. Ho lamento però tampoc se m’acudeix res d’original. A mi avui el que em té francament emocionat és la història de Paris Hilton, la pobra nena rica, tan pobra que només té pasta.

Els bascos i els convergents cada cop em semblen més una història  passada de moda, pesadíssima, antiga. Segur que ens faran patir molt però van a la seva i no tenen remei; com posseïts per una hubris peculiar s’exhauriran en la seva pròpia misèria, no pas com Prometeus sinó com ases girant a la sínia. La Paris Hilton m’interessa molt més: representa el món de l’espectacle que s’acosta i és com el símptoma de tendències socials que cal seguir. Veure avui com la crucificaven gratuïtament els media nordamericans, realment fa pensar molt. Algun dia, a poc que s’hi apliqui, aquesta noia, la Paris, serà reconeguda com una mena d’arquebisbe Carranza de la postmodernor. Us explico la història. 

L’any 1559 la Santa Inquisició va iniciar un procés d’heretgia -que va durar disset anys- contra el senyor arquebisbe de Toledo, Carranza, a partir d’uns indicis absurds i tan febles que fins i tot van indignar el papa de l’època Pius Vè. Carranza no era heretge, com és obvi, però la Santa Inquisició havia de demostrar que s’estava de poca broma i que tenia poder. Molt poder. Que ni de dalt ni de baix ningú escapava a la seva al seu control. I quina millor manera que aplicar la llei de l’embut ni més ni menys que a un cardenal. A més, pelar d’en tant en tant algun poderós excita les baixes passions del populatxo. Carranza i Paris Hilton, ambdós en la seva presó, expliquen tantes coses sobre els mecanismes simbòlics del poder i de la venjança (en un sentit que va analitzar com ningú Canneti a Massa i poder) que més val aturar aquí el post. Avui no toca parlar de política sinó observar els mecanismes d’urc i de linxament col·lectiu que s’estan posant en marxa a la Tecnòpoli. Tan vells com els de la Toledo del barroc més llefiscós.