Com fotre’s d’hòsties contra la paret. Ione Goirizelaia a l’Ateneu
Fa una estona a l’Ateneu Barcelonès, en un acte en favor del diàleg polític al País Basc convocat l’Associació d’amics i amigues d’Euskadi, Ione Goirizelaia intentava explicar la situació política que s’ha creat després del trencament de la treva a un auditori en què faltava qualsevol persona mínimament representativa del món cultural, periodístic o polític català –deixant de banda la mesa presidencial que estava allí per raons de cortesia i liberalisme, obvi. A l’acte hi sobraven, per cert, un munt de policies espanyols que s’han fet un fart de gravar-ho tot. A voltes resultaven una mica còmics, tots uniformats de contraculturals i d’okupes. Cal dir-ho perquè ha estat així.
El que he escoltat aquesta tarda de dissabte només es pot resumir com la crònica de dos immobilismes: el que s’ha posat a sobre d’una suposada mesa de diàleg són tortures, negació del dret d’associació política i estat d’excepció per una banda i resposta armada per l’altra; però en els dos bàndols s’ha vist la més absoluta incapacitat d’acció política. Qui digui que a Euskadi s’ha intentat un diàleg, ignora el més mínim significat del mot “dialèg”.
L’acte m’ha deixat un parell de sensacions agres: em sembla que gent del món independentista basc són els primers que estan cavalcant un tigre i sense entendre res del que passa. La mateixa cara en tensió de Goirizelaia, obligada a justificar tantes coses injustificables, deia força més que el seu discurs. La segona sensació és que això va per llarg: les posicions estan tan enrocades que aboquen a un empat infinit i sinistre.
Així estan les coses. Mentre hi hagi llei de partits hi haurà morts i mentre hi hagi morts hi haurà llei de partits. En qualsevol dels dos casos, tot plegat és miserable. Com fotre’s d’hòsties contra una paret. A part que podeu donar per descomptat que qualsevol problema a Euskadi s’aprofitarà per fer la punyeta als catalans. ETA i Espanya en el nostre cas no tenen dubtes.
Crec que el problema no és el diàleg, sinó les persones dialogants. Potser m’equivoco, però els que dialoguen ja fa massa temps que són els mateixos (amb lleugeres variants). Si fos possible, s’hauria de començar de zero: sense polítics espanyols, sense associacions de víctimes i sense els líders bascos actuals (d’un i l’altre bàndol). Cal una nova generació que sigui capaç de mirar endavant i no pas enrera. I, sobretot, hauríem ser capaços de no voler “ficar cullerada” en un tema que ha de deciditrla gent basca: aquesta és la màxima de la sobirania nacional.
Comment by Montserrat — June 10, 2007 @ 4:31 pm
I, precisament, l’Ione no és pas de la nova fornada. No fa gaire, en una de les seves visites a Barcelona, demanava “diàleg sense condicions”. Qualsevol persona que mínimament vulgui dialogar ha de saber que diàleg vol dir intercanvi d’opinions per intentar convèncer l’altre. Però si creus que pots demanar diàleg sense condicions és que en el fons no vols dialogar. Com deia abans, crec que el País Basc necessita una nova fornada de persones compromeses amb la pau. I si l’Ateneu vol col·laborar, de veritat, a què el País Basc pugui dedicir crec que seria millor que no programés aquest tipus d’intervencions perquè, en el fons, no ajuden a resoldre res, sinó que només fan que atiar focs. I si considera que des d’aquí es pot ajufar a resoldre el conflicte, que tingui una mica més d’imaginació i que posi sobre la taula noves propostes i nous valors.
Comment by Montserrat — June 10, 2007 @ 5:27 pm
I si donessin al pais basc el deret a escollir el que volen,per exemple amb una consulta popular,una persona un vot,quan sabessim del cert que és el que vol la majoria,que és posin a parlar del que vulguin.
Comment by DIV10.30 — June 10, 2007 @ 10:50 pm