L’home que mira

Al cap i a la fi, no hi ha hagut polseguera Frankfurt i el personal s’ha agafat amb la millor educació i fins amb indiferència la famosa llista dels nostres representants literaris que semblava que havia de ser l’escàndol literari de l’any. L’equip d’escriptors que aniran a la Fira ha resultat d’allò més previsible: confirma la pujada dels Imparables (evident per qualsevol que estigui al dia de les novetats editorials) i la victòria per golejada de l’equip d’Anna Solé-Pont / Pontas (que per això és la comissària de la Fira)  sobre l’equip Balcells / Mamà Grande, que està cada cop més envellit i que juga tan clàssic com poc àgil. Si fos futbol diríem que el resultat estava cantat.
 
No hi haurà cacau polític ni literari per Frankfurt i això no pas per les misèries frankfurtianes, sinó per pura por a l’efecte Cela que –aquest si– resulta mortal a la butxaca. L’efecte Cela és una síndrome literària i alhora una llei del comerç de llibres, que diu que un escriptor excessivament mediàtic és un fracàs de vendes cantat quan treu el segon llibre L’efecte Cela pot definir-se com una barreja entre el cansament i la pura indiferència del lector que el porta a donar per llegits llibres que no s’han llegit perquè, senzillament, no li fan cap falta.

Com a síndrome va ser diagnosticada per llibreters i distribuïdors quan Cela va rebre el Planeta l’any 1994 -després del Nobel- i la segona classificada, Àngeles Caso, va vendre en llibreries fins a quatre vegades més el clàssic, que per postres es va trobar amb una demanda per plagi. Cela, que era un gran escriptor fins i tot quan escrivia malament, tenia unes vendes més que limitades i quasi patètiques en llibreria, com li passa actualment a Francisco Umbral i segurament per les mateixes raons: la gent que el trobava fins a la sopa (literalment: feia anuncis de la guia Campsa menjant sopa), se n’acabava afartant i no comprava els seus llibres perquè els considerava curiositats i no literatura.
 
Per molt que ho pretenguin els polítics, dubto molt que cap escriptor català ni castellà es vulgui cremar amb unes declaracions sobre Frankfurt que l’aboquin a l’efecte Cela. El mercat literari és tan irracional com qualsevol altre que ven productes de temporada i no paga la pena donar-hi més voltes. Cremar-se per Frankfurt o anar de folklòrica patriotera (de qualsevol pàtria) és una estratègia literària patètica. Cap escriptor d’un mínim ressò no calcula tan malament.