L’home que mira

Encara no he vist l’entrevista de la CNN a Paris Hilton, però el fenomen no s’atura i la seva posada en llibertat ha estat notícia mundial. El regne de la bogeria ven i fa vendre. A veure qui ens estalvia ara el regne de la moralina previsible i banal a partir d’anàlisis perdonavides de la circumstància. 

Les icones més superficials, el material de rebuig de les cultures de masses són el millor termòmetre que conec sobre el canvi social. Britney Spears, Paris Hilton, etc., no són ni veritat ni mentida: són símptomes. L’error és jutjar moralment situacions que en elles mateixes pertanyen al món de la representació. Benvolguts caçadors de tendències que us heu perdut entre aquestes planes; hi ha un nom de sociòleg (de fet un crític musical reciclat) a seguir ara mateix: Chuck Klosterman. Té fins i tot entrada a la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Chuck_Klosterman 

Em quedo amb una frase seva sobre Bono (U2): Si la teva vida sencera és un espectacle. ¿això fa que tot el que tu fas no sigui autèntic? Aquest paio és real o és un autèntic imbècil? Qui pugui respondre aquesta pregunta té la clau de l’explicació dels propers canvis socials: què té en comú la Vane de Cornellà amb la Hilton (de Paris)?