L’home que mira

Aquests dies els diaris s’han fotut les botes a compte d’una colla d’antropoides catalàunics que ressusciten miraculosament cada Onze de setembre per escridassar davant el monument a Casanovas o al Fossar de les Moreres la gent dels partits polítics diversos que, amb millor o pitjor encert, dedica l’any a treballar de la millor manera possible pel seu país.  

És significatiu que aquestes malaguanyades restes evolutives després desapareixen durant la resta de l’any, i que (afortunadament, per cert!) mai no s’ha vist (ni ganes!) cap d’aquests tarats lluitant durant  pel seu país els altres 364 dies. Amb tot, em sembla que seria interessant poder estudiar-ne algun, perquè cal esbrinar el misteri de com sobreviuen uns descerabrats amb el pito a la boca quan no poden insultar polítics o amenaçar ciutadans.

L’espectacle dels idiotes ha tingut enguany un contrapunt inesperat i molt digne. Mentre la Catalunya de veterinari escopia odi contra els polítics democràticament escollits, l’IEC -el benemèrit i centenari Institut d’Estudis Catalans- donava una altra inequívoca lliçó de ciutadania inaugurant una magnífica exposició sobre la seva activitat acadèmica (Carrer del Carme 47, Barcelona). L’exposició escenogràficament magnífica m’ha semblat imprescindible i des d’aquí voldria animar tothom a passar-hi per a contemplar els videos i els documents; és gratuïta i pel que em diuen està oberta en dissabtes i diumenges i, a més, ara l’IEC fa fins i tot visites guiades per a escolars per tal de donar-se a conèixer.

Hi ha dues argumentacions a l’hora de voler la independència. Una em fa venir arcades, senzillament: és la dels qui creuen que Catalunya ha de ser independent perquè així no pagarem impostos i viurem una festa contínua. L’altra és l’única realment patriòtica: l’argument és que cal ser independent per ser digne. El que impressiona de l’exposició de l’IEC és la dignitat i el patriotisme amb què alguna gent va fer la seva feina durant tants anys i sovint en condicions tan precàries. Veure la llista dels assistents a una conferència de Bertrand Russell abans de la guerra o llegir la primera plana del llibre d’actes de la institució a la postguerra té alguna cosa de profundament seriós.  Ja sé que el futbol pot ser més divertit; però la vida de l’home és afer seriós i no pas joc.

L’IEC, la nostra Acadèmia nacional, hauria de ser més coneguda i més escoltada en aquest país. Després que CiU la mantingués en una digna pobresa i que el PP intentés afogar-la amb el vell sistema de no pagar el que se li devia, ara gaudeix d’una situació econòmica que li permet dir qui és i actuar com a tal. Vella arrel i fresca saba, l’IEC combina els estudis històrics i arqueològics amb la darrera ciència. Convé que la ciutadania ho sàpiga i per això l’exposició que han obert hauria de ser una cita inexcusable. De tota manera els antropoides catalàunics se la poden estalviar.  No els notarem a faltar.