Contra l’esport
Com que ahir va empatar el Barça potser avui seria un bon dia per escriure un post contra l’esport i per preguntar preguntar com i per què aquesta desgraciada reducció de la vida a cronòmetre ha acabat convertint-se un símbol de l’època. Una possible explicació de l’èxit de l’esport és que, agradi o no, és terriblement just. Sempre guanya el millor. Però és interessant observar que en un camp d’esport la justícia no s’aconsegueix per la seva relació amb la veritat, amb la bondat o amb la racionalitat sinó que neix de la competició. I que en la competició tot s’hi val mentre no et ‘pesquin’ (l’EPO també).
Que l’esport interessi a tanta gent es deu segurament a la relació que estableix entre justícia i competència. Aquesta idea que és just que guanyi el més fort (al final el més fort és ‘el puto amo’ per dir-ho en un idiotisme lingüístic típic d’alumne d’escola pública), està substituint arreu la idea que la justícia té alguna cosa que veure amb la raó. Avui en una justícia racional no hi creuen ni els filòsofs escolàstics, si encara en queden. És un símptoma de l’època. Que hom pugui considerar que el que és just és competir, per comptes de col·laborar, parla de la nostra misèria.
Encara ens queda molt de camí per fer fins a superar els instints primaris.
Salutacions!
Comment by Margalida — September 18, 2007 @ 11:21 am
Sense la submissa col·laboració dels medis de comunicació (en realitat de formació de les masses) l’esport deixaria de ser espectacle i ocuparia exactament el lloc que li correspon: exercici per a promoure la salut.
Salut
M
Comment by miquel — September 18, 2007 @ 11:51 am
Hi ha més raons per l’èxit de l’esport.
Sentit de pertinença i d’identitat (a la localitat o àmbit cultural o històric, del que tan sovint s’ha abusat aprofitant el desig de sentir-se arrelat), desfermament de l’instint agressiu genètic, satisfacció de veure l’enemic vençut (qui no té una alegria quan perd el Madrid, amb qui sigui?), satisfacció del ego (tot i que sigui indirectament), potser fins i tot guariment de frustracions.
D’altra banda, penso que s’hauria d’invertir l’ordre dels termes que esmenta en Ramon: no és que guanyi el millor pel fet de ser-ho, sinó que el que guanya és automàticament proclamat com a tal, per que és el més fort. I en l’esport de masses, avui, la justícia equival al triomf (de la força). Seguint el comentari de la Margalida, tornem cap a la tribu!
Potser s’hauria de canviar el nom a això que en diem esport, per que pot ser un espectacle, un negoci o una altra cosa, però no un esport en el sentit tradicional.
Comment by Xavier Losantos — September 18, 2007 @ 2:50 pm
No només no tens raó, Ramon (per més que prediquis amb tanta vehemència la raó; inclús poso en dubte que sàpigues què és la raó), sinó que el teu comentari és descaradament desafortunat. No sé ni si val la pena contestar, però mira, faré temps per anar a sopar. Els inventors de la competició són els grecs. De fet, la civilització grega és el paradigma de la competitivitat; fixem-nos com aquesta establí la competició i la rivalitat com la seva pròpia raó de ser: Competicions atlètiques (olimpiades), democràtiques (oratòria), intel·lectuals (filòsofs pre-socràtics i, llavors, els sofistes), artístiques (certamens literaris i teatrals), etc. Pensem amb els sofistes, per exemple, amb aquell grandíssim sofista que fou Sòcrates… Ramon, mira com no tens raó: la intel·ligència grega és exclusivament fruit de les ànsies de competitivitat que caracteritzà l’ànima dels grecs. D’aquí neix precisament la dialèctica i per tant, la Raó. La raó manifesta confrontació d’adversaris i oponents, mentre que la justícia ve a ser un resultat dialèctic (així ho expliquen precisament Plató, Kant, Hegel…). Com pots dir, llavors, que el problema d’avui en dia és que la gent creu, per culpa de l’esport, que la justícia surt de la competició, és a dir, del vencedor; quan precisament això mateix ja ho comenten tots els filòsofs -a la seva manera-? A més, amb el teu comentari es posa de manifest un greu problema lògic -confons el causa amb l’efecte quan dius “l’esport és terriblement just, sempre guanya el millor”. Aquest raonament és, permetem la sinceritat, absolutament patètic; en qualsevol cas qui guanya s’erigeix, llavors, com el millor (el millor segons les normes imposades i establertes, ja que les lleis que nosaltres establim actuen com a referències per valorar ja els homes ja les coses)-.
En fi, sincerament em deixes astorat negant i vexant la competitivitat, la dialèctica, la confrontació, en fi, la demostració. Estàs negant tot el que és raonament, ciència, art, en fi, filosofia. La veritat és que et veig malament.
Per cert, la col·laboració també és una manera de competir.
En fi, no tens raó… me’n vaig a sopar.
Comment by RDC — September 18, 2007 @ 7:48 pm
RDC, un altre dia… ¿perquè no sopes abans?
Comment by agustí — September 19, 2007 @ 12:46 am