Pandora a Viena
Totes les llibreries importants de Viena tenen el llibre de l’Albert Sánchez Piñol a l’aparador i a moltes també hi ha el de la Maria Barbal. Entenc el segon cas, perquè enllaça amb la tradició germànica dels populars (una literatura Heidi de muntanyetes i romanticisme carrincla ha de tenir èxit a Àustria si es divulga bé) i valoro molt el primer perquè és literatura de qualitat d’un país normal. Pocs anys de bona feina en la difusió exterior de la cultura catalana estan donant ja molt bon fruit. A Frankfurt el llibre de presentació de la cultura catalana farà patxoca -i no ho dic només perquè hi ha un article meu, però també.
Queda lluny aquell temps -fa tot just quinze anys- en què s’editava Pla en francès en una editorial cutre de províncies. A la cultura catalana li prova el tripartit. Ens barallarem molt però saben de què parlen. Ja no es podia seguir amb les misèries mentals dels Bru de Sala i companyia (on deu parar aquesta gent, per cert?).
Home, Ramon.
Que ha Catalunya li senta bé el tripartit per la publicació d’un llibre de promoció cultural és tant com preuar la dictadura de Franco perquè va posar llambordes al carrer on visc. Aquest és un govern que no il·lusiona ningú, ni tant sols els que volten a prop de les militàncies tripartites. Tu t’has parta a sentir en Montilla? La veritat, tot plegat és profundament decebedor…
Comment by Dav — September 29, 2007 @ 10:07 am
Hola Ramon, vols dir que la Barbal no és quelcom més que la Heidi del Pirineu? No ets una mica dur amb els teus judicis?
Comment by ef — September 29, 2007 @ 10:10 am
Ho sento, però crec que a Catalunya subsisteixen dues menes d’anacronismes literaris: la novel.la naturalista del XIX (Barbal, per entendre’ns) i la novel.la negra de 1930-1940 amb policies que van de filòsofs (Vázquez Montalbán i epígons). Però -dit això- veure la Barbal a tote les bones llibreries a Àustria és un triomf de la literatura catalana i la demostració d’una administració que começa a funcionar. En altres paraules: m’agrada distingir la meva opció estètica (tan subjectiva com calgui i més si cal) de l’opció política que ha de ser el màxim d’integradora i d’imparcial, perquè no podem tenir un país tan petit que políticament no hi càpiga tothom.
Comment by ralco — September 29, 2007 @ 10:47 am