L’home que mira

Els diaris d’ahir explicaven que el cardenal-arquebisbe de Madrid (Espanya) ha decidit introduir a les pregàries ordinàries de la missa, un prec especial per Sa Majestat el Rei, cosa que no deixa de tenir conya perquè s’afegeix a la pregària per la unitat d’Espanya, que, com se sap, és un miracle diví que produeix extraordinaris beneficis als negocis terrenals del cardenal-arquebisbe i dels seus amics.

La veritat és que no se sap si riure o plorar davant aquest mena d’ocurrències, però cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya. Els catòlics resulten doblement suspectes: al món laic perquè els pren com a quintacolumnistes i al món de la jerarquia que directament els considera un no-res. S’ha arribat a l’extrem que els mateixos bisbes fa anys que prefereixen no encomanar cap tasca de responsabilitat a la seva pròpia feligresia, perquè senzillament no se’n fien. Vegeu, per exemple, la cadena COPE on la religió catòlica és defensada al matí per un tal Jiménez (ateu confès) i a la nit per un tal Vidal (protestant, és a dir, relapse i cismàtic si no s’han abolit els decrets de Trento). O les privadíssimes escoles de negocis de Barcelona (una de l’Opus i l’altra en l’òrbita jesuítica) on el que s’ensenya és bàsicament el neoliberalisme.

Per molta bona fe que es tingui, per molta santa ingenuïtat, per molts esforços benemèrits i per moltes ganes que es posin en la pastoral o en l’intent de viure cada dia en una certa ‘escolta’ del Misteri,  resulta cada vegada més difícil ser catòlic ara i aquí. I no per culpa de la descristianització (un pur mite), sinó per la manca d’una jerarquia amb cara i ulls i d’una clarificació conceptual -ara impossible. A la jerarquia se l’en fot el poble cristià (altrament no insultarien cada dia la intel·ligència dels fidels) i els creients ja fa temps que han votat amb els peus, passant de tot perquè no entenen res. El catolicisme s’està convertint en un exotisme o en una pura curiositat antropològica perquè Rouco, Jiménez i Vidal (la seva cara pública) són realment més exòtics que el Dalai Lama. El Dalai Lama, per exemple, parla de compassió -un discurs que fa temps que no sent en la jerarquia catòlica.

Hi ha alguna cosa de sinistre en to plegat. Hi ha alguna cosa de suïcida en tot plegat. I hi ha –això m’importa més perquè fa referència a persones concretes- una trista sensació d’abandonament i d’impotència per capgirar les coses. Quan Julià, dit l’apòstata, va enviar emissaris per refer l’oracle de Delfos, els últims sacerdots els van respondre: ‘ja és inútil, les bigues del temple cauen i Apol·lo no ens respon’. No vull creure que així acabi una Església que va donar consol als meus en l’hora de la mort i esperança en el viure de cada dia. Però en la situació a què s’ha arribat amb en Rouco i amb els Roucos no necessitem ni mengacapellans. Els solets ho esfondren tot. Prou trist, perquè del déu caigut no en sortirà el superhome sinó els ídols del comerç.