L’home que mira

Dimarts vinent serà un dia mogut al món universitari perquè es reunieix el plenari del Consell Interuniversitari Català amb les tisores de podar carreres universitàries ‘no rendibles’ sobre la taula. Però si es parla sobre la rendiblitat dels títols universitaris i el criteri es vincula només al nombre de matriculats en una carrera o , encara pitjor, al nombre de llicenciats que es produeixen,  cal diferenciar necessàriament entre el curt i el llarg termini en la rendibilitat.  Imaginem-nos que tota la ‘rendibilitat’ de van Gogh, de Picasso, o de Joyce, s’hagués valorat per les seves vendes immediates. Hauria estat un desastre, oi?  Doncs el mateix passa amb els estudis de Lletres.

Quan s’argumenta amb criteris econòmics se sap de què es parla –i una universitat és una inversió a quaranta anys vista-, o el curt plaç farà inviable qualsevol política cultural amb cara i ulls. Si ara es tanquen facultats de tipus humanístic que no arribin a un mínim  de 80 alumnes a primer, com proposa el departament corresponent de la cosa, potser les baixes passions d’alguns  se sentiran satisfetes i els números ministerials quadraran demà mateix. Però a la llarga  farem un negoci pèssim.

El dia que finalment la universitat l’hagi palmada, reduïda a gestionar instituts politècnics, descobrirem que les coses inútils (Venècia, les piràmides d’Egipte, el Mont Blanc, la catedral de Girona i les facultats de filosofia, per posar només uns exemples), pertanyen a l’àmbit de les inversions més reditícies.