Les declaracions de Watson (elemental)
S’està aixecant una polseguera monumental arreu del món diguem-ne ’savi’ per les declaracions del genetista James Watson, un dels investigadors més respectats del món avui mateix - gairebé una icona de la ciència i codescobridor de la doble hèlix - en què posa en qüestió la intel·ligència de la raça negra. Un cop més, al voltant de les opinions impopulars de un científic està a punt de congriar-se un debat suposadament epistemològic però que bàsicament fa referència a qüestions de filosofia moral amb conseqüències polítiques que no s’escapen a ningú.
Vagi pel davant que el fet que un científic defensi opinions impopulars pot ser personalment molt desagradable (sobretot per a ell mateix), però resulta molt estimulant des del punt de vista de la ciència -que precisament progressa a través del debat. Així que abans que els partidaris de la correcció política i els de la carcúndia impolítica comencin a tirar-se els plats en doina amb les sabudes i preconcebudes acusacions, i mirant el debat amb eines de filòsof, em permeto fer algunes matisacions, d’aquelles molt típiques de profe, sobre temes que metodològicament no veig gaire clars:
1.- Seria tot un detall que abans de discutir sobre un tema tan relliscós com ara ‘la intel·ligència de la raça negra’, algú ens definís d’una manera entenedora el significat dels termes ‘intel·ligència’, ‘raça’ i ‘negre’. Potser veurien que ‘intel·ligència’ -sobretot- és un dels mots més polisèmics del nostre llenguatge, de manera que emprem una sola paraula per referir-nos a coses prou diverses.
2.- No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.
3.- Hauríem de desempallegar-nos algun dia dels prejudici espiritualistes en aquesta matèria. Si el color dels ulls, la forma del nas i el color del cabell s’hereten genèticament, no s’acaba de veure perquè no s’hauria d’heretar la intel·ligència.
4.- Caldria, finalment, desacralitzar d’una punyetera vegada la intel·ligència. Ser intel·ligent, per estrany que sembli, és tota una tragèdia, al menys en en el món en què vivim. Els molt intel·ligents són també més sensibles i, per tant, molt més vulnerables emocionalment. La intel·ligència permet notar coses que a d’altres els passen per alt i obliga a suportar una quantitat d’odi i de ressentiment brutal. Preferiria no entrar en detalls.
I dispensin, però per acabar aquest post no puc sinó reproduir una frase de James Watson quan aquests dies se l’acusa de racista: sempre he defensat amb braó la posició segons la qual hem de basar la nostra visió del món en l’estat del nostre coneixement, en els fets, i no en el que ens agradaria que passés. Em sembla una frase perfecta. Digna d’escriure’s en pedra i en llatí a l’entrada de totes les facultats de filosofia d’arreu del món.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071017/53402828679.html
http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2007/10/19/cuestionar-la-genetica-de-la-inteligencia-no-es-racismo-la-repuesta-de-watson
Comment by ralco — October 20, 2007 @ 4:46 pm
Wilhelm Schallmayer, Ernst Haeckel, August Weissmann, Arthur de Gobineau; Eugenisme, higiene social i racial, darwinisme social… I tantes altres coses.
Nous enfocaments, velles idees.
Jaume
Comment by Jaume Vives — October 20, 2007 @ 7:34 pm
Jo crec que la qüestió és més profunda. Bàsicament, una qüestió radical: què fem quan el coneixement no va dirigit on ens agradaria? Serveix la voluntat de la majoria de valencians contra la dels experts a l’hora de decidir si el valencià és una llengua diferent del català?
Si, ja sé que l’exemple potser no és comparable al del cas Watson, però ajuda a veure el sentit del que vull dir.
Per respondre aquesta pregunta de ben segur que es pot partir del dubte sobre la pretesa objectivitat científica i dels interessos que hi són associats. Ara bé, en Watson, un senyor que com els primers filòsofs, en la seva ociositat pot “conéixer per conéixer”, més enllà dels interessos, direccionaments i sentits acceptats, crec que no entra a jutjar res: descriu.
Tractem-ho, doncs, científicament: ara cal que aparegui algú amb el mateix ressò mediàtic i ens proposi unes condicions concretes que refutin la hipòtesi de Watson. O que ens mostri clarament aquelles que ja existeixen!
Coincideixo amb Alcoberro que Bacon encara identificaria molts “idola” encara avui en dia.
Per cert, Alcoberro, dues preguntes:
1.- Sóc exalumne del primer curs que va treballar a la UdG (1996). Em pregunto si va ser voluntàriament escollit el fet de fer les classes d’ètica els divendres a les 10h. (la colla sempre vam pensar que, es fes el que es fes el dijous nit, era el nostre deure i responsabilitat moral anar a classe, i creiem que això no era a l’atzar).
2.- Quin és el llibre per introduir-se a l’ètica hacker?
Salutacions des de la selva de secundària
Comment by eduard — October 22, 2007 @ 5:52 pm
per Juli Peretó
Watson
Les declaracions del Nobel James Watson a un mitjà britànic han fet la volta al món. En decretar la inferioritat mental dels africans, ha aconseguit una publicitat excessiva per a un llibre de memòries que acaba de publicar, la suspensió de la gira de presentacions per Anglaterra i la seua expulsió del lloc honorífic que ocupava des de feia dècades a un dels laboratoris de biologia molecular més prestigiosos del món.
Una excentricitat? Una opinió políticament incorrecta? Un dèficit palmari en coneixement evolutiu? Una campanya publicitària a qualsevol preu? Potser un barrejat de tot plegat perquè d’un bocamoll com Watson podíem esperar qualsevol cosa. És coneguda la seua habilitat per a la polèmica. Però sembla que aquesta vegada n’ha fet un gra massa i ha afonat, ell solet, el prestigi i el crèdit que li pugués quedar.
Després de compartir el Nobel amb Francis Crick i Maurice Wilkins per la descoberta de l’estructura del material genètic, la publicació de la seua versió dels fets en “La doble hèlix” va causar impacte, fins i tot abans de publicar-se. El manuscrit va enutjar Crick, i l’editorial que tenia previst publicar inicialment el llibre hi va renunciar. De la seua visió de com va anar tot hom ha remarcat el desdeny per Rosalind Franklin. La reconstrucció dels fets mostra un Watson obtenint informació sobre el treball de Franklin de manera, diguem-ne, irregular. Una informació que fou una peça essencial en el trencaclosques que finalment composaren ell i Crick.
De la lectura d’articles i llibres de Watson mai no he deduït que tingués una visió racista de la genètica. Li he llegit agudes crítiques sobre els abusos polítics de la genètica, en època de Hitler o de Stalin. Això sí, sempre he trobat que les seues opinions sobre els usos del genoma s’afiliaven a l’extrem més provocador i políticament incorrecte.
Es pot ser racista –s’és, de fet– només si s’ignora el que sabem de genètica i d’evolució humana. Àfrica és el nostre bressol i totes les poblacions humanes deriven d’una darrera migració fora d’Àfrica iniciada fa uns 150.000 anys. El temps transcorregut des d’aleshores és ben bé insignificant per a l’evolució i per això la humanitat exhibeix una homogeneïtat genètica tan extraordinària. Cosa que no vol dir que no hi hagen diferències (per exemple, en les predisposicions a les malalties) o que no hi hagués temps suficient per a l’aparició d’adaptacions a l’ambient molt conspícues. Com ara el color de la pell. D’ací a deduir que entre les poblacions humanes n’hi hauria diferències de capacitat mental és d’un reduccionisme absurd, insostenible, mancat de cap suport biològic. Tot i això, com demostren les desafortunades declaracions de Watson, continua i continuarà el joc d’emprar la genètica com a coartada d’un suposat racisme de base científica. Al qual, per cert, li treuen punta des dels creacionistes nord-americans fins els columnistes més carques.
Watson ha estat acusat de males pràctiques en la recerca (l’afer Franklin), de misogínia (de com tractà en “La doble hèlix” a Franklin) o de manca d’ètica professional (quan hagué de dimitir del projecte públic del genoma humà per les seues connexions amb les empreses privades). Al seu poc trellat proverbial –com podeu comprovar en la segona part de les seues memòries, la història d’un fracàs darrere l’altre: “Genes, chicas y laboratorios” Tusquets, 2006– ha vingut a afegir ara una trista demostració de la seua dèria per fer-se notar, fins i tot, pagant el preu d’un desprestigi descomunal.
Juli Peretó pereto@mesvilaweb.cat
Comment by De Vilaweb — October 23, 2007 @ 6:20 am
Em sembla que a hores d’ara de l’ ‘afer Franklin’ en queda molt poca cosa -ella es va acostar a la resposta correcta però no ho hauria resolt mai, malgrat que és un tema recorrent en alguna sociologia de la ciència. Dimitir del projecte Genoma Humà més aviat l’ennobleix -vist qui el va dirigir després, especialment- i no hi ha cap cientíc important arreu del món que no tingui vinculacions amb empreses. Però no m’interessava defensar Watson, sinó plantejar dubtes sobre la barreja de consideracions morals en un problema epistèmic i mostrar que els problemes d’aquesta mena (amb uns plantejaments molt poc delicats a l’hora de fer definicions operatives) els carrega el dimoni
Comment by ralco — October 23, 2007 @ 5:16 pm
Si Watson hagués dit que els negres són per mitjana més intel·ligents que els blancs, ningú -tret, potser, d’algun supremacista- s’hauria dut les mans al cap. ¿Per quin motiu? Perquè tots hauríem assumit que les conclusions de l’estudi són errònies. Per tant, el que ha fet saltar les alarmes en aquest cas és que pensem que les conclusions poden ser certes.
Comment by irichc — October 27, 2007 @ 9:34 pm