‘Siempre me sacan en página par’ de Manuel Cruz
Manuel Cruz, catedràtic a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un llibre excel·lent que recull les seves col·laboracions periodístiques dels darrers anys sota un títol autoirònic: Siempre me sacan en página par (Paidos). En l’ofici de periodista, la plana parell és complicada perquè és poc visual. Cal tenir molt talent per conduir el lector del fet divers a la reflexió teòrica o, com diria l’avi D’Ors, patró de tots els filòsofs que escriuen als diaris: per ‘anar de l’anècdota a la categoria’.
En què pot consistir un llibre de filosofia escrit per un filòsof a partir d’un material en principi circumstancial com els articles de diari? Em sembla que la resposta és molt òbvia: en una bona cartografia del present. Mentre una ‘ontologia’, és a dir una teoria de ser, difícilment té lloc entre les planes d’un diari, les cartografies han de ser útils, han de respondre d’una manera immediata a la pregunta ‘què significa orientar-se en el pensament’. Els articles del diari demanen contenció i tenen un límit estricte de planes, per això sempre són aproximatius. Però quan resulten bons dibuixen línies en el pensament que, de vegades, val la pena resseguir amb més atenció. És clar que el mapa no és el territori i quan es tresquen camins perdedors de vegades es troben accidents que el mapa no anticipava (els bons camins filosòfics sempre ho són de perdedors, tot sigui dit). Això no importa: sense cartografia estaríem perduts, amb un mapa com a molt podem estar mal orientats.
Un dia explicaré perquè als diaris els bons articles ‘de fons’ acostumen a ser visuals, val a dir, elaborats a partir d’una imatge, o tàctils, els que s’articulen a partir d’una sensació, però això em desviaria del meu tema que és recomanar el llibre de Manuel Cruz que és, precisament un llibre molt visual. Siempre me sacan en página par està escrit aplicant a les coses una mirada que es justifica perquè ni resulta òbvia ni està volgudament desenfocada. En aquest llibre hi ha alguns articles d’aquells que els professors de batxillerat poden posar d’exemple als seus alumnes com a model de comentari de text: i això és simplement perquè la unitat d’estil acompanya la unitat de pensament. Tots els textos de ‘Lugares’ (el capítol primer) són simplement magnífics i deixant de banda que a mi Hannah Arendt no m’emociona gaire (limitat que sóc) recomano absolutament tot el capítol sisè ‘Figuras’. Pel que fa als articles més clarament polítics, tot i que estic del tot d’acord en la necessitat de despolititzar la llengua i d’estalviar-nos un excés molt mediterrani de teatralitat (i si cal d’histrionisme) en la societat política catalana, és precisament la discrepància el que els fa atractius.
Òbviament no cal ‘combregar’ amb cap llibre i amb cap filosofia -cal ser molt ase per ‘combregar’ amb una filosofia- i ni tan sols cal estar d’acord amb moltes coses per reconèixer idees que no són ni tan sols perspicaces, sinó senzillament intel·ligents. O en tot cas respectables precisament perquè allò que s’ha de respectar més són els arguments amb què no estic d’acord però m’obliguen a repensar coses. Els bons articles, i els d’en Cruz ho són, sempre et deixen ganes de dir: ‘Sí, però tingui en compte que…’ Les filosofies, com els bons articles d’idees ‘es pensen’, no ‘es creuen’. I valen la pena quan augmenten la lucidesa. Paga la pena llegir aquest llibre de plana parell. Però jo juraria que n’he vist algun a plana senar. À ne pas manquer.