L’home que mira

Que la violència sigui innata en els mamífers no significa, suposo que cal insistir-hi, que només sigui innata la violència. També ho poden ser -i ho són- la cooperació i l’instint de justícia. Altrament, si estiguéssim parlant de tendències radicalment antibiològiques, seria del tot impossible reforçar culturalment les conductes cooperatives: senzillament resultarien incomprensibles i/o impossibles. Per això em sembla tan interessant l’estudi sobre el sentit de la justícia en els micos caí, o caputxins de cap dur sud-americans que van fer Sarah Brosnan i Frans de Waal (Emory) fa dos o tres anys.

Brosnan i de Waal van condicionar un grup d’aquests micos donant-los una mena de xecs o de paperetes, com els que reparteixen les empreses als seus treballadors per als restaurants. A cada xec que els micos els entregaven rebien un cogombre, que no és el plat més apetitós en la dieta d’un caí malgrat que no està del tot malament.

Però de cop alguns membres del grup van començar a rebre raïms, un dels plats preferits, a canvi del xec, mentre d’altres continuaven amb el cogombre. I finalment els investigadors donaven raïm a alguns micos sense ni tan sols demanar-los la papereta, en un tracte clarament injust o no equitatiu. ¿Resultat? Que els micos no afavorits es van tornar hostils a l’intercanvi. Alguns no lliuraven el xec, d’altres feien gestos de clara hostilitat quan el lliuraven i d’altres es negaven a tastar el cogombre.

Què vol dir això? Òbviament, que existeix alguna mena de sentiment en els micos caputxins anàleg al que nosaltres anomenem «sentit de la justícia». Si jo he de pagar per allò que un altre aconsegueix gratis o si amb el mateix esforç que jo un altre aconsegueix molt més, considero que m’estan tractant injustament. Ergo, no col·laboro. «No cooperar amb qui et pren el pèl» seria, per tant, una conducta innata. Aquest és un capteniment que potser resulta contraproduent a la curta però que permet una millor organització i autoorganització del grup a la llarga perquè deixa les coses clares: en un grup de caçadors i recol·lectors qui no col·labora és, senzillament, una rèmora en termes de supervivència. En grups on hi ha més facilitat per aconseguir menjar es tolera millor els aprofitats i els penques, però augmenta molt la violència interior.

Posats a fer un comentari polític: seria interessant que la Generalitat doni una beca a Sarah Brosnan i Frans de Waal per tal d’estudiar el curiós cas dels catalans espanyolistes.