Fa mala pinta
Fa mala pinta la mani de l’1D. Tenim 3 o 4 dies per moure la cosa però de moment aquí no belluga gaire res, excepte els afeccionats molt posats en el joc. Costa convèncer el personal (també anomenat ‘la ciutadania’), i tot i que aquest és un país molt emotiu i imprevisible, ara mateix encara hi ha un munt d’autocars buits. Juga en contra nostra el paradoxal fracàs de l’èxit la mani del 18 F (quan en Mas va vendre l’Estatut per un plat de llenties que al final no es va menjar). Al bar quan en parles fent el cafè et diuen ben clar que manifestar-se és inútil. Els convers estan en plena crisi existencial i no saben ni a quin món viuen (veure el patètic llibre d’en Madí). La gent d’Esquerra no té cap gana especial de sortir al carrer amb els convers i no creuen que serveixi per res (‘ja és masa tard per coses d’aquestes! m’ho he hagut de sentir força), els senyors d’Unió es quedaran a casa perquè són gent d’ordre i els sindicalistes estan en una altra guerra. El traspàs de la xarxa de transports, la recaptació i gestió d’impostos des de Catalunya, etc., segurament són poca cosa per al que necessitem. Crisi de la política? Cansament infinit? A hores d’ara hi ha crisi de fe. Cosa molt filosòfica, per cert.
A Mallorca el problema se repeteix. Quan es convoquen manifestacions cada vegada hi ha menys gent disposa a sortir al carrer perquè les coses després no canvien. No és menfotisme, és desil·lusió. Al principi de la democràcia el fet que el poble es pogués manifestar il·lusionava i els polítiquis temien les grans manifestacions. Trenta anys després, se n’han adonat que no es reflexa a les urnes l’opinió de la gent que es manifesta. Tot és aritmètica. Se manifesten tants, jo en tenc tants altres guanyats. No passa res.
Fa falta trobar nous camins!
Comment by margalida — November 27, 2007 @ 12:35 pm
Ramon,
Repartim per tothom, home: a ERC tampoc li ve massa de gust que això s’animi no fos pas que li toques fer algun moviment (i encara recordem tots plegats la darrera pensada del filòsof Vendrell).
És millor deixar-ho així tot plegat. Una legislatura ben avorrideta, ben desesperançada i qui dia passa Montilla que s’empassa.
Comment by Dav — November 27, 2007 @ 7:39 pm
Sóc home nascut a terres catalanes però conscient q viu a una nació oprimida i depenent d’un estat espanyol desigualitari.Sempre m’he sentit atret per les ideologies d’esquerres;m’agrada el que pensen i hi estic d’acord.
Actualment,però,el caos regna a l’organització política del meu pais i del que vivim sotmesos.Entenc a la gent que no te esma ja per a sortir al carrer a reivindicar-se i no m’extranyo de l’absència electoral.Per què? perquè sembla que ningú fassi cas al poble,per tant,la gent adopta una actitud passota envers la situació.Jo considero que hem de sortir a expressar les nostres idees el que volem i amb el que estem d’acord i anar a votar,pel simple fet de poder opinar i fer realitzable la democràcia ja que en fa 30anys no es podia.Perquè si realmen volem aconseguir el que volem,la llibertat d’una vegada per totes , ens hem de fer sentir s’ha de lluitar amb forces,donar la opinió i no llençar la tovallola.
Comment by Ricard — November 27, 2007 @ 8:11 pm
Bàsicament estic d’acord amb tots tres. No veig per què ERC hauria de jugar a fronts patriòtics a hores d’ara, si CiU en tropocents anys no hi va voler jugar. I a més, després que en Mas es vengués l’Estatut ja m’explicareu quina credibilitat pot tenir. Fins a l’endemà de la sentència del Constitucional aquí està tot dat i no sé si beneït.
Comment by Ramon — November 27, 2007 @ 11:50 pm
Al Ramon de les 11:50 pm:
Discrepo i molt. ERC té dues raons de pes per a “jugar a fronts patriòtics a hores d’ara”.
Una, avançar-se al pacte que promou el PSOE i Duran, la sociovergència (vista l’experiència és ridícula i esperpèntica la fe que professen la direcció d’ERC cao el PSC). Cal deixar odis i filies i tacticismes gallinacis i fer política de veritat.
Dues, un pacte CiU-ERC (i també ICV) podria evidenciar els greus efectes socials que suposa la dependència nacional de Catalunya de Madrid. Avui Vendrell reconeixia que en una suposada Catalunya independent les classes populars viurien millor fins i tot amb un govern de centre-dreta, de CiU, que no pas ara amb un govern de centre-esquerra dintre de l’Espanya autonòmica.
La cosa és molt més clara, doncs, de la que alguns us negueu a acceptar encegats per prejudicis i esquemes que no us deixen preveure possibles conseqüències noves en tots nivells si s’acordés en la conjuntura actual un pacte entre Convergència i ERC (i també ICV). Proveu de fer un exercici amb els mitjans de comunicació públics, amb l’educació, amb la seguretat social, amb la immigració, amb les noves relacions que s’establirien a Madrid tant al Congrés com al Senat si actuessin en bloc, etc. Penseu-hi un minut…
ERC ha fet moure una miqueta al PSC i ha emprenyat al PSOE. Aquí ja ha tocat sostre. Ara s’hauria de moure a l’altra banda i acordar un pacte abans no li barrin el pas en Duran i en ZP. En Mas, que se sent traït per en ZP, podria rectificar el pacte de l’Estatut amb una sentència desfavorable del TC, i encetar conjuntament amb ERC una política de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya, amb els números de les balances fiscals com a salutació diària. Qui en sortiria perjudicat i qui beneficiat? A qui li fa por?
Comment by Marcel D. — November 28, 2007 @ 5:44 pm