L’home que mira

Què paga la pena dir sobre la manifestació de l’1 de desembre pel dret a decidir i que no s’hagi dit ja? En primer lloc que ha desbordat tota previsió possible (tot i que el bloc Socialistas del Masnou escriu que a la mani ha estat feta per gente inocente que irá engañada -santa innocència i gran perspicàcia politica, nanos!) Una acció que només cinc o sis dies enrere feia mala pinta, ha tingut la participació més gran dels últims anys i que ha estat explícitament independentista. Vés per on: el pensament català rebrota sempre i enterra els seus il.lusos enterradors, com va dir Francesc Pujols.

En principi, l’èxit impressionant de la mani (èxit també malgrat la manipulació sociata a TV 3) anuncia un canvi de cicle de la política catalana. Del debat sobre infraestructures i sobre qualitat de vida s’ha passat a un debat ras i curt sobre Catalunya nou Estat d’Europa que feia anys que pugnava per sortir a la llum pública i que ara rep un recolzament social potser encara no ultramajoritari però del tot indubtable. ERC i l’independentisme s’han reforçat i la Ministra de Fomento del Independentismo, finalment ens haurà fet un favor que no ens mereixíem. Ara i aquí les infraestructures han passat a a segon pla. Ja estem parlant de les causes (la dependència) i de les respostes (la independència).

De sobte, la perspectiva 2014 és creïble més enllà de la bona voluntat de quatre patriotes. Si com és veu a venir el PSC s’esfondra a les properes eleccions (el tàndem Chacon/Clos és letal per a la taquilla i ‘er Bono’ al Congreso desanima sense més remei), totes les possibilitats -i fins i tot algunes avui inimaginables- restaran obertes.

Sumeu-hi, si us plau, una nova situació política a Europa caracteritzada per l’emergència de les nacionalitats (de Kosovo a Flandes o a Escòcia). I afegiu-hi el previsible replegament cap el nacionalisme dels sectors populars que estan pagant (amb pujades de preu dels aliments, amb atur i amb col·lapse dels serveis sanitaris), els plats trencats de la globalització i de la immigració. Observeu que avui a La Vanguardia en Carod ja parla de fer catalanisme en castellà (cosa que fa anys que s’hauria d’haver començat a fer seriosament)… Coses que fins ara han estat atadas y bien atadadas, comencen a deslligar-se. Atenció, doncs.