L’home que mira

Els qui un moment o altre hem treballat en temes d’ètica empresarial estem acostumats a escoltar una queixa -o una sorrrrrrpresssssa- quan tenim contacte amb estudiosos de l’economia originaris d’aquell lloc mental imprecís que Espriu anomenava ‘nord enllà’. No falla mai: sempre apareix algú que ens pregunta, més o menys escandalitzat o divertit: ‘Però amb el nivell tan bèstia de corrupció que hi ha a Espanya, com s’explica que vostès siguin capdavanters ens temes de Responsabilitat Social Empresarial, de bones pràctiques i de moral empresarial? La veritat és que s’explica fàcil però quan xerres el secret a gent de tradició luterana se’ls posen uns ulls com plats. És molt més senzill publicar un estudi sobre RSE que un treball d’econometria en una revista internacional (i dóna punts, cosa que les escoles de negoci privades ho saben perfectament). A més, a Espanya hi ha una llarga tradició de ‘llestos’ que consideren l’ètica com una ‘maria’ que no es creu ni que la predica (explicar què és una ‘maria’ a un professor europeu també és tasca complexa, us ho ben juro).

En els índex de bones pràctiques i d’empreses socialment responsables que s’elaboren a Espanya (avalades per escoles de negocis privades) els resultats acostumen a provocar el que per pietat anomenariem vegonya aliena. Inevitablement hi surten destacades El Corte Inglés, Repsol (supersolidària amb els negrets de la cursa del Dakar, com ens recorden cada dia a la tevetrés) i -escarni d’escarnis!- sovint la màxima puntuació la treu Adif (la dels trens que mai no arriben, que deu ser molt bona pel tracte amb els seus proveïdors, però tracta la clientela com el pito del sereno.) Una hipòtesi per explicar tanta misèria dels rànquings és que qui paga mana. Ja ho va dir Quevedo parlant dels jesuïtes, tot i que en aquell temps no s’havia inventat ESADE: ‘donde hay mucho dinero, hay mucha bendición’.    

Però les coses són més complicades. Sense deixar de banda la possibilitat d’un intercanvi de favors entre universitats privades i empreses privadíssimes (una explicació massa ‘conspirativa’), em sembla que el que cal revisar a fons en RSE és la metodologia d’ús més comú i el paper de les empreses de certificació, sobretot quan es comparen empreses i sectors econòmics molt diversos sobre la base de dades estadístiques que no admeten comparació.

Massa sovint les pràctiques de responsabilitat social s’han projectat amb una càrrega voluntarista i paternal que no va enlloc, perquè fer el bé sense preguntar als afectats pel bé que realment volen té poc futur. Sembla que la trobada de Davos aquest dies representarà el final d’un paradigma moral que va ser útil mentre va durar però que no pot donar resposta a massa problemes de l’empresa i de la circulació de capitals. La fallida de concepte de RSE (substituït cada cop més pel de ‘empresa sostenible’ o per les pràctiques de concertació i arbitratge sobre bases neutrals), segurament és una bona notícia. Una ficció que es manté massa acaba per no enganyar ningú.     

Per cert al Fòrum Mundial de Davos això dels pobres interessa poc. N’haurem de seguir parlant.

El web oficial: http://www.weforum.org/en/index.htm

Per als del temps del francès: http://blog.lefigaro.fr/davos/archives.html