Obsolesència del coneixement
Un dels problemes més complicats en les universitats és el del que s’anomena ‘obsolesència del coneixement’, és a dir, el fet que quan l’alumne arriba a cinquè curs (de medicina, especialment però també de física i cada vegada més en humanitats) cal explicar-li que allò que a primer curs li havien dit que ‘era impossible’, finalment no només és possible sinó que fins i tot és segur. I matèria d’examen.
El coneixement científic es deprecia o es degrada a tal velocitat que cada cop resulta més difícil preveure temes de tesis doctorals fins i tot en ciències socials i en filosofia (qui sap on se situaran les coordenades d’un problema social o moral d’aquí a cinc anys?). Algunes universitats ja posen data de caducitat als cursos de doctorat, com si fossin iogurts. I la decadència de l’erudició substituïda per un vernís de bibliografia és un fet fàcilment constatable entre el professorat en les nostres universitats (que d’altra banda, molt i molt erudites tampoc no han estat mai!).
No dubto que l’erudició havia arribat a extrems una mica ridículs, sobretot si anava acompanyada d’esperit funcionarial, i que produïa famosos especialistes en insignificàncies però al final eren una gent entranyable i quasi els enyoro. Sobretot comparats amb els ‘caçadors de tendències’ que temps enrera triomfaven en el món de la moda, però que ara existeixen també al món acadèmic i que han arribat per quedar-s’hi.
En tot cas, com recomano a l’alumna que acaba de sortir del despatx que dediqui tres anys de la seva vida a resoldre un problema que, molt possiblement d’aquí a tres anys no servirà ni com a ‘ontologia del present’? És un error dirigir una tesi sobre blocs, ara que el que de debò ‘mola’ són els fotoblocs? O sobre ‘sostenibilitat’ quan toca parlar de ‘decreixement’? Qui pot llegir avui una tesi doctoral sobre Althusser o sobre Sartre i no morir acadèmicament?
Hi ha un fet sumament contraditori amb el que exposes Ramon. Hi han temes que ’semblen’ ser universals i intemporals, o almenys, tenen una duració tant prolongada que tot i que durant segles han estat tractats des de diferents visions, sembla ser que no s’esgotin ‘Com són possibles els judicis sintètics a priori?’ Per posar un exemple; ja que Kant, en realitat, no va contestar la pregunta, sinó que la va amagar i contemporitzar a través de la famosa ciència transcendental. No obstant, és cert que els temes més ‘dèbils’ solen ser els més volubles (com succeeix en totes les coses: allló dèbil és, en general, allò voluble; la duració indica un grau de potència). En general, si un tema és sumament voluble (no aguanta ni tres anys) és perquè es tracta d’un tema sumament superficial, anecdòtic i possiblement per ments mediocres. Segurament aquesta és la tasca dels bons pensadors: trobar temes fonamentals, potents, difícils… temes que puguin tenir una projecció i un futur. En resum, es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió de tria: intuir quins són els temes més ‘forts’ en la cultura. Tanmateix, el problema radical de triar problemes sobiranament potents és que, llavors, un autor es torna pòstum; ha d’esperar la seva influencia a temps vista! Però aquest és un altre problema radicalment diferent.
Comment by RDC — January 30, 2008 @ 9:26 am
Un altra contradicció: abans hi havien més especialistes en insignificàncies, molt entranyables, però és que ara estem en una època també de especialització. Allò que en diuen coneixements transversals no és pas la tendència. No sé si fa gràcia, però em sembla que la societat , l’home, no sé si en tot temps, és especialista en la ignorància.Gràcies per’atenció del correu.
Comment by Esteve Maspons Gual — January 31, 2008 @ 10:59 pm
Com deia Pla, ara em ve al cap: La ignorància és enciclopèdica.
Comment by Esteve Maspons Gual — January 31, 2008 @ 11:02 pm
Un altra afegitó, després esborra el comment i rectifica. Es obsolescencia, amb una c, ho he confirmat.
Comment by Esteve Maspons Gual — January 31, 2008 @ 11:06 pm