Estètica (1)
La malaltia benigna però una mica patètica dels poetes dolents és creure’s genials, per sobre la mesura, per damunt de les muntanyes de merda i més enllà del bé i de mal, etc., etc… Per sort, com ja sabia el vell C.K. Chesterton, l’art és limitació. Hi ha art, precisament, allí on no hi ha obvietat i si l’essència de tot quadre és el marc –chestertoniana citació citable– és perquè fora del marc tot pot ser indeterminat, exagerat o brutal (com és la vida). L’art ens recorda la gran importància de les coses concretes, pensables (i fins i tot amables) en un context que gairebé conspira per fer-nos oblidar que pot ser possible la Bellesa.
Eurípides era apedregat en el s.Vac. i llavors fou divinitzat per tots els dramàtics del s.IVac. També ho passà malament Van Gogh i actualment un quadre seu val més que la facultat de lletres de girona. O per exemple Plató, que a mi m’avorreix però que a tanta gent li agrada. Això de que un artista és bo o dolent… depèn tant dels gustos, i els gustos depenen tant de la psicologia de cadascú. No poques vegades allò que algú troba desmesurat algú altre ho troba just a la mida! Qui té raó? Des de que ja no existeix Déu, jutge i legislador de totes les coses, la diferència de gustos i de maneres de viure ens és un dilema i una disputa constant. O no Ramon?
Comment by Un poeta dolent — January 22, 2007 @ 6:01 pm
Bàsicament no. Després de l’11 S algunes formes estètiques (les que volien fer apologia de l’horror, del nihilisme, etc) han caducat estrepitosament. O s’han quedat en pobres matisacions a notícies dels diaris -sempre més bèsties que la més enfebrada imaginació de qualsevol artista.
Comment by ralco — January 22, 2007 @ 7:25 pm
Gràcies per llegir-me, Ramon. No esperava menys de tu.
Comment by Toni Ibàñez — January 22, 2007 @ 8:19 pm
No t’ho nego pas que les formes estètiques tenen els seus períodes de vida (neixen, creixen, es desenvolupen i caduquen); més aviat aquesta observació forma part de l’exposició que he fet. De totes formes entenc que vulguis tallar d’arrel el possible to relativista del meu comentari anterior. I tens raó sobrada en tallar tal relativisme d’arrel; de fet, no sóc dels qui creu, precisamente, que tot s’hi val. Potser això mostra un cert grau d’intolerància de la meva part. En qualsevol cas, el meu comentari anava dirigit, més aviat, cap a l’expressió “un poeta dolent”. Què es ser dolent artísticament parlant? Què significar: trobar la mesura a les coses? Per què dominen unes formes estètiques sobre unes altres? És possible trobar la forma estètica per excelència tal i com escriu Kant? De totes maneres, el que sincerament m’ha sorprès del comentari, Ramon, ha estat que parlessis de la Realitat com quelcom salvatge i grotesc, mentre l’art com allò pautat, ordenat i mesurat. En realitat lo del poeta dolent ha estat per comentar algu de passada… però allò que m’ha semblat més interessant ha estat lo altre.
Comment by Un poeta dolent — January 22, 2007 @ 8:23 pm
L’abisme temporal que separa els comentaris del poeta dolent i el senyor Ibàñez fa pensar que potser siguin família
Comment by jujuju — January 23, 2007 @ 5:05 pm
No necessàriament: tots els poetes dolents són nascuts d’infantament diví i, per tant, són únics i irrepetibles. Això fa que no necessitin ni escola, ni mestres, ni estudis. No han rebut influències, no han necessitat una tradició, no provenen d’enlloc. El món estava, com si diguéssim, congelat esperanant la llum de la gran obra salvadora. Als poetes dolents els agrada dir que s’han fet a si mateixos. Per tant o no tenen família o no coneixen ni a la mare que els va parir.
Comment by ralco — January 23, 2007 @ 8:24 pm
Jujuju d’on has tret aquest paral·lelisme entre el poeta dolent de l’Ibañez i jo, el poeta dolent del blog (per cert, jo no escric poesia)? Tampoc entenc a què treu cap el teu comentari. És més, no tinc ni idea de qui és aquest tal Ibañez. En quant a la resposta de ralco… Em resulta curiosa aquesta definició de poeta dolent. De totes maneres, els considerats millors poetes de la història han deixat anar, en un moment o altre, que el seu art prové de la inspiració, de la revelació divina, del tracte amb les muses, de l’embriaguesa sobrehumana dels sentimants i els pensaments. De fet (tampoc és que jo en sàpiga molt de poesía però pel poc que remeno així m’ho sembla), no pocs poetes famosos pressenten que el seu art bé tocat per una inspiració que està més enllà de tota tradició, escola, estudi, de qualsevol tracte òrdinari. Inclús Horaci, ara que recordo una de les seves Odes a Baco, tot i que representa el paradigma de la poesia mediocre (la recerca de la justa mesura, dels límits o el punt mig de la forma), reclama la inspiració divina del Déu per crear una obra suprema.
Comment by Un poeta dolent — January 23, 2007 @ 10:48 pm
Tranquil, poeta dolent, ja veus que la gent confusa tendeix a la confusió. No hi ha bona poesia sense musa. Jo espero amb candeletes els poemes sublims del mestre Alcoberro, a veure si un dia d’aquests els treu del calaix…
Comment by Toni Ibàñez — January 24, 2007 @ 4:54 pm