Utopies
Feia molts anys que no veia en Paco Fernández Buey i, per això mateix, saber que presentava llibre al CCCB Utopías e ilusiones naturales (El Viejo Topo) em va semblar una bona ocasió de retrobar-lo. Amb els anys s’ha tornat com un pagès castellà d’aquells antics –la genètica sempre ens pot– arrugat, sobri i digne. En el seu discurs, en defensa de la utopia (el tema del llibre) s’inclou un rerafons de pietat cristiana pels derrotats en la història (al capdavall tots nosaltres) , caiguts en la recerca de la Terra Sense Lloc, que tenia un punt de nostàlgia pel que mai no va ser.
Silenciosament vaig discrepar d’ell. Ni m’agrada la nostàlgia, ni crec que les esquerres adolescents dels setantes tinguem res per fer-nos perdonar. Sobretot perquè la ingenuïtat és una virtut. Més aviat, amb la perspectiva –i potser amb la saviesa– que dóna el temps, penso que podem estar francament orgullosos del que hem fet. Ara que amb els dos darrers governs tripartits, els que vam començar a organitzar-nos en el darrer franquisme, finalment, hem arribat al poder, el nostre balanç no pot ser millor… Mai Catalunya ha tingut gent pencant tan fort a Cultura i a Comerç i Indústria. Mai els seveis socials havien tingut tantes perspectives.
Al preu del sacrifici personal d’en Pasqual Maragall i de l’odi que en Carod inspira entre les forces del mal. Però aquí estem. Fent, amb limitacions però sense renúncies, bastint al menys una part de la Catalunya que volem i sabem fer. És quasi impossible trobar en tota la història de Catalunya cinc anys de tan bon govern seguits com els darrers que hem tingut. Fins i tot amb ingenuïtats (l’última escorçar les vies de les autopistes). Fins i tot amb herències patètiques de CiU (l’Ave, la misèria en la política sanitària, la destrucció de l’educació bàsica).
Mentre en Paco parlava no podia deixar de pensar en els ‘meus’ morts tan diferents (Pau Malvido, Oriol Solé, Joan Creixell) però tan oblidats com els morts de la tradició comunista. Aquest país és ple de llibertaris, de comunistes i de republicans històrics que han portat a la pràctica les virtuts cristianes que una jerarquia impulsora de la Guerra Civil i beneficiada pel franquisme ha ignorat o ha menyspreat per sistema. Tots plegats formen l’autèntic santoral laic de Catalunya als darrers cinquanta anys. No és que creguessin en la comunió dels sants i en la vida del món futur. És que la van voler fer possible cada dia, perquè sabien que no era gratis. Nosaltres, els de la generació forjada al darrer franquisme, ens vam fer postmoderns i no tenim al cap les utopies; però sincerament crec que les hem entès.
Ondia, t’ho creus tot aixo, o es un comentari ironic? Soc d’una generacio posterior a la teva, tampoc soc filosof, pero si que he apres que aixo del santoral laic es com el santoral catolic: una exaltacio allunyada, moltes vegades, de la realitat. Per cert, no soc pas convergent, pero sembla que posis a CiU al sac dels beneficiats pel franquisme i, que jo sapiga en Pujol va anar a petar a la preso i va lluitar com tants d’altres no comunistes contra l’opressio franquista, amb la diferencia que deien que ho feien per Catalunya primer (els comunistes deien que ho feien per altres coses primer…).
Aixo de cinc anys amb gent pencant tant fort a Cultura i a Comerç i Indústria, pot ser veritat. De fet han de pencar fort, perque el seu president els posa tants pals a la roda com pot. Llastimos. Tambe podriem parlar de gent pencant fort a Interior, Universitats (ah, no! aixo va desapareixer, i en Mas-Colell es dirigint l’espai de recerca europeu…). Potser dir que tingueu res per fer-vos perdonar no es l’expressio que utilitzaria. Mes aviat que no teniu res a dir, perque el vostre mon (llevat d’anomalies iberiques) ja no existeix, es historia i encara no ho heu entes.
Comment by quico — February 2, 2008 @ 12:10 am
La paraula ’santoral’ no m’agrada però és obvi que hi ha gent moralment superior -i els que esmentes ho són. En quant a Pujol i a Carrasco i Formiguera l’únic que puc dir al Quico és que si no haguéssin existit, se’ls haurien inventat. Van servir per tapar les vergonyes de la nostra burgesia.
Comment by Pau Lluc — February 2, 2008 @ 11:52 am
Podriem dir que de la mateixa manera que la gent ‘moralment superior’ (collons quina manera de parlar que teniu els comunistes, sembleu mossens) va servir per tapar les vergonyes de la ‘burgesia comunista’. Pero no Pau, aqui ningu s’ha inventat la preso d’en Pujol, ni l’execucio d’en Carrasco: son fets. Com ningu s’ha inventat la mort d’en Nin a mans d’essers ‘moralment superiors’…..
Comment by quico — February 2, 2008 @ 11:14 pm
Està molt bé l’arenga, però el que necessitem les classes populars són fets quan ens parlen del present, i no romanços. Fets en majúscules i en minúscules. En tots aquests anys que esmenta només aconsegueixo albirar-ne un d’específicament d’esquerra (encara no aplicat): la nova llei de l’habitatge. Tota la resta va de mal borràs (l’economia domèstica, les infraestructures, la normalització lingüística, etc).
Fer de les utopies un present immediat a banda de no tenir cap mena d’utilitat política qui perd credibilitat no són només els governants, sinó els propagandistes dels qui ens volen fer creure que no podríem estar millor.
Comment by Marcel — February 3, 2008 @ 1:27 pm
Caram, Si que li foteu ganes al debat! Només dues coses: les utopies no van enlloc i els dels setantes souc collonuts. Francament, no m’ho crec!
Comment by ioda — February 3, 2008 @ 3:33 pm
Potser us pot interessar tant si creieu que tornen les utopies com si no: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1659
Comment by ralco — February 3, 2008 @ 10:19 pm
En una cosa guanyem alguns als excomunistes i marxistes dels 70: mentre tots, entre ells tots els meus amics perdien l’alè pel Fidel i el marxisme en general jo ja tenia prou senderi per veure el que molts han tardat lustres i dècades a veure. Molts d’ells són ments preclares que ara ens donen lliçons de tot a les tertúlies i mitjans; de tot pelatge, des de Losantos a l’esquerra light i “quasi divina” que esta ara a les poltrones. Al menys haurien de reconèixer l’error. I més que error -crec jo-. Defensar l’òrbita i política soviètica!
Comment by E. Maspons — February 3, 2008 @ 11:30 pm
Portem 5 anys de bon govern? Jo crec que el Govern Maragall va ser un desori. El d’ara encara no sé veure on va, potser és que no va.
Comment by marcel — February 4, 2008 @ 12:39 pm
El govern de Maragall va fer en quatre dies (i el de Montilla ho ha heretat) el que Pujol no va saber fer en vint-i-tres anys: un nou Estatut, unes bases de política cultural sòlida, un pla de benestar social solvent i una planficació territorial creible. És clar qu hi ha hagut contradiccions i problemes (el Psoe que no entén res, la traïció de ZP a ERC, la mateixa inconseqüència de Maragall, etc) però al cap i a la fi: què quedarà del pujolisme? Com a molt una TV3 que ja veurem si pot superar el procés de digitalització. Per 23 anys és molt poca cosa al costat del que s’ha fet als darrers quatre o cinc.
Comment by ralco — February 4, 2008 @ 8:54 pm
Em pensava que els filosofs tenieu sobretot esperit critic, pero ja veig que no tots (sobretot quan hi ha eleccions a prop i el teu partit potser fara figa…).
El nou estatut no el va fer el govern, el va fer el Parlament. Despres es va malbaratar a Madrid amb un pacte execrable i vam acabar tenint mes o menys la coseta que els partits del govern havien defensat en un principi (tot i que despres, un dels partits del govern sortis a fer el milhomes). Vist l’exit, crec que compta en l’haver d’en Pujol no haver volgut fer un estatut, tot preveient com aniria la cosa.
Les bases de la politica cultural solida no se quines son, podries concretar a que et refereixes. D’aquests anys meravellosos que dius, en recordo la inefable Mieras desmantellant el Llull (en Tresserras es veu bon paio, i resulta que no es de cap partit, pero ja li fan la vida impossible).
Planificacio territorial, idem, no em facis riure…
Finalment, si TV3 no pot superar el proces de digitalitzacio sera, en gran mesura, gracies a qui ocupa la presidencia de la Generalitat i que havia estat ministre d’industria. I els d’esquerra tampoc en queden al marge com ja va denunciar en Partal.
Apa nano, que no som filosofs pero tampoc ens mamem el dit.
Comment by quico — February 4, 2008 @ 11:14 pm
Creia que era un text irònic fins que llegint els comentaris ho he començat a dubtar.
Crec que seria interessant que l’autor aclareixi si el text és irònic o no, sobretot per l’efecte que fa llegir-lo més d’un any després de la seva publicació.
Comment by Martí — June 16, 2009 @ 10:37 am