L’home que mira

He dedicat uns dies a rellegir Vattimo i a recuperar els materials de les diverses vegades que he pogut veure’l en conferències i seminaris (sobre Nietzsche i sobre nihilisme i religió). Per moltes raons i bàsicament per cronologia la meva trajectòria intel·lectual va seguir quasi fil per randa la peripècia vital dels postmoderns (educació religiosa, influència adolescent del personalisme, recerca frustrada d’una tercera via, escepticisme culte…) Però a diferència de Lyotard que va acabar escrivint un llibre sobre Sant Agustí o del retorn a casa de Vattimo, en un moment donat vaig tirar cap el liberalisme republicà i l’utilitarisme. Entre altres coses (i no només) també per estètica, perquè em fa pànic la figura del pensador confessional i, més encara, quan l’exhibeixen com un ós de fira amb una cadeneta pels col·legis de monges. 

Vattimo ara se’m fa pesat (la manipulació del concepte d’hermenèutica no s’aguanta) però reconec prou bé aquells anys del 1985 al 1990 quan ja era evident que l’única església que m’interessava no podria suportar la pressió restauracionista i que el postmodernisme no podia respondre als problemes que plantejava una posició relativista i un capitalisme sense enemic. Una doble fallida, en definitiva. Algun dia hauré d’escriure, potser per no publicar-les, unes cròniques o un balanç del postmodernisme. Però ara que m’ho preguntes, senzillament no estic preparat. Suposo que un parell de coses (considerar el nihilisme com una sort -que es fotin els integristes- i tendir a considerar ‘discursos’ el que altres anomenen veritat) són profundament postmodernes en mi. En aquests temes actuo com si em mogués un reflex condicionat. El que sé sobre Kant (i immodestament en sé una mica) encara ho plantejo en debat amb el postmodernisme. Però ha plogut molt i suposo que he après força més coses.