L’home que mira

Des de gener d’enguany, Barclays només considera ‘grans fortunes’ els patrimonis de més de deu milions de dòlars en actius. Ja no es podrà ser, doncs, milionari amb el típic milionet d’euros (que a Barcelona vol dir tenir tres o quatre pisos ben situats, cosa que està a l’abast de molta gent, potser d’un set o un vuit per cent de les famílies a la capital). Confesso que saber-ho m’ha produït una estranya sensació de nostàlgia. Tot d’una milers de conciutadans meus han estat lliurats a l’Avern de la pobresa estadística, sense que ningú tingui el detall de dedicar-los una elegia mesocràtica. El pobre botiguer de l’Eixample que ha dedicat la vida a l’honest comerç tancarà la botiga avergonyit (tot d’una l’amo de La Puntual és pobre). I el seu fill que amb penes i treballs ha estudiat a una escola de negocis tampoc no fa cara de bona salut. Al cap i a la fi estudiar màrqueting és aproximadament  la forma postmoderna de ser saltataulells.

Aquesta tarda em fumaré un Romeo y Julieta (Churchills - Tubo;  de Cohiba Robustos o Montecristo Edmundo no n’arriben a la Província) a la salut dels homes de la generació del meu difunt sogre que es pensaven ‘alguna cosa’ quan tenien estalviat el milionet de pessetes. Generació de postguerra i de caixa d’estavi, de comptables amb manguitos, que aplicaven un concepte aristotèlic de l’economia, basat quasi en tocar físicament els actius. Generació que, en frase de Keynes, ens va voler fer creure que les coses lletges eren boniques -i que les coses boniques eren lletges- tan sols perquè les coses lletges eren barates i les boniques cares. I ara els seus hereus (qui els ho havia de dir!) són pobres segons Barclays. Sense ni un mal Santiago Rusiñol que els cant les ensoltes.

Us ho creureu o no però sento un enyor molt profund per aquella gent amb un concepte tan equivocat de l’economia. No sabien res de res però creien en alguna cosa. Avui  ho sabem tot i, senzillament, no ens creiem res. I encara pitjor: el que sabem fa una pinta horrible.