L’home que mira

Passo una estona del dissabte a la tarda a la Setmana del Llibre en català de Barcelona. Sembla que hi ha més netedat i una mica més d’ordre que l’any passat, quan per tot arreu trobaves sorra, brutícia i sudamericans que no entenien res, i els escriptors signaven al davant de la porta del water, sense importar a ningú (jo dira que ni als seus editors, vista l’experiència personal). Els escriptors segueixen igual, signant amb mirada llànguida, com de gosset abandonat que busca amo, però com a mínim la megafonia s’ha moderat i ja no enxorva. Aquest any algú havia dipositat un plat llimones a la taula de signar i- què voleu- em va semblar que el gest feia una mica de justicia poètica.
Fa anys que la Setmana  em fa venir sentimens agredolços. D’una banda és una trista parada de paper vell que dóna material per a meditacions profundes sobre la misèria de la vida –i guaitar els llibres de polítics descatalogats, per exemple, és un d’aquests plaers patètics. S’hi troben bàsicament llibres tronats que ningú no ha llegit i que en algun cas engrogueixen malament perquè ni l’editor es va esmerar en el paper de l’edició, ni el grafista en la coberta, ni el traductor en la versió, ni l’autor en l’ortografia. En pocs llocs del món es deuen trobar junts tants llibres benemèrits i lletjos, segurament. Com a balanç cultural, la Semana resulta depriment.
D’altra banda, però, com a cita de cada any, sempre em permet repescar algun títol i, sobretot, haver-me-les amb les novetats d’editors locals i de Consells comarcals tan obstinats com desconeguts. En una ciutat que quasi s’ha quedat sense suplements culturals als diaris (el que hi ha ara a La Vanguardia o a El País no mereix tal nom), la Setmana té bàsicament aquesta funció: recuperar, revisar. Sembla que ho fa d’esma, sense creure’s-ho ni ella mateixa, gairebé com una obligació, o com una oportunitat de salvar la temporada fins Sant Jordi.
I pel que fa als llibres de filosofia, què voleu que us digui: en un racó, marginals, mal fotuts, sense presentar ni tan sols col.leccions mig completes, sense una mala banderola que indiqui on han anat a raure. Al final surto amb una mitja ganyota de la Semana – com cada any – perquè em referma en una ja massa antiga convicció: a Catalunya els qui fan la cultura, no hi creuen.
 

This entry was posted on Domingo, Marzo 2nd, 2008 at 12:41 pm and is filed under Llibres. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.