L’home que mira

Si hi ha un llibre de quasi lectura obligatòria aquests dies de Setmana Santa és el volum primer de la Contrahistòria de la filosofia de Michel Onfray. Es diu Les savieses de l’Antiguitat i l’acaben de publicar Les Edicions de 1984. A més, la bona notícia és que 1984 ha adquirit els drets de tota la sèrie de la Contrahistòria que és una gran síntesi de la història filosòfica del materialisme, des de Grècia fins als nostres dies, i així ens podrem estalviar de llegir-la en castellà.

Els meus mestres a la Universitat de Barcelona entre 1975 i 1980 es dedicaven de ple als presocràtics -sobretot a Parmènides- i menyspreaven indissimuladament Epicur, els cínics, i en general els materialistes diversos. Fins i tot tenien una sospitosa prevenció al Fedre platònic… i amb això està tot dit. Repensar les escoles ètiques hel.lenístiques és la feina (petita o gran) que ens ha tocat fer amb la postmodernitat i que (ho puc dir sense cap ironia) he procurat endegar a Internet, al marge de l’academicisme, amb un resultat tant exitós que fins i tot m’ha sorprés més d’un cop. 

Com més va, més convençut estic que el nostre moment històric té més a veure amb Demòcrit, Antifont, Diògenes, Aristip o Epicur que amb els presocràtics o fins i tot amb algun Aristòtil i les reaccions als meus textos internàutics sobre aquesta gent em permet dir que ‘tenen un públic’ entre els desencantats de la nostra societat -que, per cert, recorda massa l’època alexandrina. Ara la Contrahistòria materialista de Michel Onfray posa a l’abast de tothom -i sobretot del públic curiós- aquella part amagada de la història del pensament grec que és, però, imprescindible per comprendre que la filosofia antiga és quelcom més que una pura broma de filòlegs alemanys romàntics vestits de grec.

A més, hi ha una altra cosa a tenir en compte: els materialistes grecs que estudia i explica Onfray (amb un estil literari superb, s’ha de dir), són divertits i estan vius. (potser gràcies a haver estat curosament amagats durant segles per carques, per eclesiàstics d’esglésies molt diverses i per titafluixes) ¿Es pot entendre Bush sense llegir Diògenes? ¿Es pot entendre el Fedre platònic sense saber res d’Aristip?  

Fins i tot com a meditació en hores amargues, els hel.lenístics no tenen preu. Si jo fos de CiU i la Casa Comuna se me n’anés a la merda, després de fer un rídicol descomunal i perdre cent mil vots en unes eleccions, procuraria llegir Onfray per acostumar-me a la bóta de Diògenes a viure de caritats, mentre busquen un home.