Drets d’autor
Març per a un escriptor és ‘el mes de la veritat’. Arriben els talonets amb les liquidacions dels drets d’autor i com que l’any passat he publicat una mica massa (i per primera vegada, llibres en castellà), tenia certa curiositat per saber com aniria la cosa enguany. Ara ja ho sé: la diferència entre publicar en català i fer-ho en castellà és de 7 a 3. La pasta que dec haver perdut en vint-i-cinc anys d’escriure en català ni me la vull imaginar. Com que, a més, si escrius en català a Catalunya et tenen per un paio de segona (no hi ha gent més cruel que els amics, a tot arreu) la veritat és que és pensar-s’ho. Ja m’havia passat amb el web (que rep més visites de Sud-Amèrica que d’Espanya des de fa un parell d’anys), però ara és d’una obvietat espantosa.
El text de la UOC sobre L’utilitarisme s’ha venut bé, però amb un vuit per cent i a cinc euros la peça, ja sabíem que no pararíem rics. M’ha sorprès molt, però, la mínima liquidació de L’home que mira a Cossetània, que no dóna ni per sopar en un restaurant mig digne (i encara menys en parella). Ja m’havien avisat que no s’han de publicar llibres d’assaig en una editorial especialitzada en de llibres de cuina, que a més generalment treballa amb edicions pagades per ajuntaments o diputacions. La grapa que pogués tenir el llibre va durar poc -i l’editorial ni es va preocupar de buscar llocs per signar el llibre a Sant Jordi. Si la crítica ha deixat L’home que mira francament massa bé i tot; en canvi, editorialment el llibre ha estat molt mal tractat: ínfima distribució, confusió (patètica en màrqueting elemental de primer curs) entre promocionar un llibre i regalar-lo, etc. En fi, de tot se n’aprèn. I el que s’aprèn, en aquest cas, em fa més savi i més cínic.