Amb Cultura ?
Quan fa quasi tres anys (ja tres anys!) en Lluís Alegret em va demanar que programés els actes de Filosofia a l’Ateneu Barcelonès, jo ignorava els mínims rudiments del que en diuen ‘la gestió cultural’. Però alguna cosa s’aprèn, a còpia de temps i d’organitzar força (potser massa) conferències, taules rodones i fins i tot algun congrés. S’aprèn sobre la naturalesa humana, sobre la cultura i fins i tot (encara que menys) sobre la gestió. Per això coses que des de la biblioteca em semblaven claríssimes se m’han tornat molt fosques (què hi farem). Em permetran, doncs, que argumenti contra un parell o tres d’idealismes culturals que com més aviat s’esvaeixin millor per a tots.
En primer lloc, això de les ‘competències’ de cultura arranca d’un malentès terminològic greu. Una cosa és tenir competències en infraestructures culturals (teatres, museus, sales d’exposicions, biblioteques) i una altra tenir-ne en cultura. Desenganyin-se: les competències en aquest segon sentit ni les tenim nosaltres a Catalunya ni les té ningú enlloc d’Europa. La Warner pot fer política cultural –i la fa quan no permet versions en català (ni en portuguès, ni en suec) dels seus films, però sobretot quan marca els temes que pensa vendre al mercat. Però cap govern està aconseguint fer per la cultura res més que no sigui tenir oberts els museus i els teatres. Omplir-los no s’ha aconseguit ni s’aconseguirà per decret.
Ni tan sols tenint la bossa de les peles es tenen competències en cultura. És més, de fet un excés de pasta mata la creativitat i crea grups d’amiguets disposats a repartir-se’ls (editorials que viuen de llibres subvencionats ‘artistes del Règim’, etc).
En segon lloc, la identitat cultural avui ja no es cou allí on sempre (instituts del teatre, conservatoris o universitats). Estem en una societat de masses en què la distància entre el creador i el seu públic tendeix a esvair-se. És el món de l’ Internet i dels aeroports (amb hub). Un món tecnocientífic que se’n fot de les identitats si són ineficaces quan passen per caixa. En aquest context, la millor manera de no ser res ni ningú és convertir la teva cultura en etnologia identitària. Ens agradi o no, evitar convertir-nos en barretinaires passa per l’anglès i per pensar sobre Sudamèrica sense paternalismes.
Per cert, sentir parlar dels bascos com a model cultural peta de riure: un escultor falangista reciclat (que el món cultural va conèixer al seu temps per uns gravats a un text bastant carca de Heidegger) i un museu en franquícia, és tot el que (essent molt generosos) dóna de si la cultura basca quan es presenta al món. A Catalunya ho tenim francament molt millor.
Benvolgut Ramon, no s’entén gaire des d’on parles i què vols dir. Si només veiem les cultures dominants o les visions de les cultures dominants, no sé per què t’hauries de preocupar de res. Ara les cultures dominants són un subproducte de la indústria de l’entreteniment i del turisme (els museus que cites, però també la majoria dels altres). T’agrairíem un altre post on les contradiccions exposades fossin o més explícites o superades per una explicació o un model d’actuació (cultural i política).
Estic molt d’acord amb els comentaris que ha fet la Maria en l’altre post.
Comment by Marcel — April 14, 2008 @ 9:19 pm
La frase de Ralco era: “qui no ven en anglès, no existeix”. És una tesi que els francesos no admeten i, com a conseqüència, la seva cultura encara no perilla. Els bascos tampoc no s’ho creuen; per això aguanten, per escasses que siguin les seves aportacions a l’art i a la literatura universals. En canvi, cada vegada hi ha més catalans (intel·lectuals inclosos) que sí que n’estan convençuts. I és una convicció suïcida. // Qui pensi sincerament que allò que no es publica en anglès no existeix, difícilment tractarà les creacions culturals sudamericanes amb el respecte que es mereixen.
Comment by Maria — April 15, 2008 @ 10:11 am