L’home que mira

Dijous es va inaugurar l’exposició Per bruixa i metzinera. La caçera de bruixes a Catalunya al Museu d’Història (Metro Barceloneta – Palau de Mar). Com que el comissari és l’Agustí Alcoberro, germà d’un servidor, dispensareu que en faci una publicitat tan merescuda, com excessiva i tan incondicional, com passada de rosca. És la millor exposició que es pot veure avui en un Museu a Barcelona, què carai! Després direu que no sóc objectiu. Les bruixes i la caçera de bruixes és un tema apassionant per a tothom qui s’interessa per la història de les mentalitat i per la complexa qüestió de la llibertat i la tolerància: en aquest sentit sempre seran un símbol. Van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni (més o menys com els independentistes catalans avui) i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites (més o menys com els independentistes catalans avui, també) i han quedat en l’imaginari popular,en el folclore i en la memòria de la revolta -fins i tot per convertir-les en símbol del feminisme. 

Però cap explicació no exhaureix el tema. En la bruixa com en tota la gent que viu –i que pensa–al marge sempre hi ha alguna cosa de  fascinant que admet des d’una explicació psicològica a una narració culturalista En tot cas, el tema de la bruixa sembla inexhaurible, com correspon a l’arquetipus de la dona forta contraposada a l’inquisidor -que arreu no deixa de ser un pobre diable, un home que porta faldilles i que al capdavall només troba la seva fortalesa en l’explotació de la misèria i la por.

Que les bruixes de debò, les que es conexen documentalment de manera diríem “positivista”, fossin dones pobres, ignorants, forasteres, sovint vídues, sense fills i, per tant, sense defensa, no nega –més aviat al revés, accentua- el poder simbòlic del tema. Afegiu a tot això que l’exposició que ha comissariat l’Agustí inclou un munt de material inèdit, porovinent també d’Edimburg, de Berlín i de diverses biblioteques europees. Visita imprescindible.