L’home que mira

El proper 29 de maig (a les 5 de la tarda) i organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, l’economista Joseph Stiglitz, parlarà al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè, 12 - Girona), sobre el seu darrer llibre: The three trillion dollar war, és a dir, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra d’Iraq. La conferència és gratuïta i amb traducció simultània però cal inscripció prèvia, a l’adreça web: dir.cfm@udg.edu.

Stiglitz, premi Nobel i ara tot un cap intel·lectual dels economistes crítics, ha provocat un debat molt viu sobre el tema del cost de la Guerra (1,75 bilons d’eurons segons ell i ‘només’ 750.000 milonets d’euros per a l’Oficina Pressupostària del Congrés americà). Però el seu llibre també ha encetat de retruc un meló que feia temps que estava per obrir: el de la metodologia econòmica adient en el càlcul del cost dels conflictes. Una mica cansats de més de deu anys d’estudis sobre la psicologia de les decisions econòmiques, que ha estat el tema predilecte dels darrers premis Nobel, no està de més tornar a les bones i velles discussions de metodologia bàsica: ¿una guerra s’ha de considerar despesa o inversió?, ¿en quins termes d’amortització s’ha comptar la despesa/inversió bèl·lica? ¿en relació al PIB o en relació a altres paràmetres? Vietnam significà un 4% del PIB nord-americà al seu temps. Iraq amb prou feines passa de l’1% (i per a molts no hi arriba). Però: vista la recesió de l’economia nordamericana -mal disfressada estadísticament, però òbvia- és més ‘car’ o més ‘barat’ Iraq que Vietnam?

I com s’ha de valorar el ‘cost d’oportunitat’ de la Guerra? (és a dir, el que rendirien  aquests diners invertits no pas en guerres, sinó en altres negocis). 170.000 individus combatent directament (i un quart de milió ocupats indirectament) què valen? I el ‘lucre cessant’ (és a dir, el que produirien els morts si estiguessin vius i treballant fins la jubilació): com es calcula? I el ‘desgast de marca’ (és a dir, la pèrdua d’influència dels Estats Units al món, com a conseqüència del femer iraquí): quina valoració té? 

Òbviament, provocar dèficit no ha preocupat mai cap imperi fins que ja estava ofegat en la seva pròpia teranyina, és a dir, fins que no era massa tard -i si ho voleu comprovar llegiu Quevedo en llengua fàcil parlant sobre la Castella del seu temps. Possiblement aquest sigui el cas dels Estats Units d’avui en dia. A més les terenyines del dèficit, a poc ben calculades que estiguin, sempre ofeguen les generacions futures. Però en teoria un imperi és caracteritza, entre d’altres coses, perquè sempre aconsegueix gastar i que siguin els altres (els que no estan convidats) els qui paguin la festa. En aquest sentit l’argument de Stiglitz no impressiona gaire: via encariment del combustible o del menjar les arques s’omplen ràpid. Si fóssim freds i acadèmics The three trillion dollar war té com a mínim el mèrit d’haver obert un debat sobre metodologia. És obvi que al mateix temps n’hi ha un altre estrictament polític, sobre el paper dels dèficits com eina per crear adhesions i clienteles en la governació.

Deixant de banda el problema ètic de les guerres, Stiglitz planteja una qüestió essencial: ens les podem pagar? Com els pobres que han de ser virtuosos a la força, simplement perquè no es poden pagar el vici, guanyi qui guanyi les properes eleccions, haurà de plantejar-se abandonar Iraq. Però la fantasmada ideològica de la guerra global contra el terrorisme ens perseguirà molts anys. No hi ha res que trigui més a tornar a la tomba que els fantasmes. En tot cas, la conferència gironina de Stiglitz promet.
 
http://www.project-syndicate.org/commentary/stiglitz97/Spanish