Mill i nosaltres
L’any 1869, John Stuart Mill als Capítols sobre el socialisme -una obra que mai no va acabar i que fou publicada per la seva filla adoptiva Helen Taylor- va plantejar el problema dels límits del comunisme: una societat per tal de viure necessita creativitat i això sembla incompatible amb una economia dirigista que resulta inevitablement ineficaç i corrupta. El text és una mica llarg però cal recollir-lo per anar més enllà:
Els obstacles al progrés humà són sempre grans i per tal de superar-los és menester que concorrin circumstàncies favorables; però a tal fi constitueix una circumstància indispensable que la naturalesa humana tingui llibertat per tal d’expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica; que la gent pensi i experimenti per si mateixa i que no deixi en màns dels governants, tant si actuen en nom d’uns pocs com de la majoria, la qüestió de pensar per ells i de dir-los el que han de fer
Afortunadament Mill és, ara com ara, lectura obligatòria a Batxillerat i amb una mica de sort fins i tot algú se’l llegirà. Posats a autoenganyar-nos podem creure que amb el temps, uns batxillers lectors de Mill seran més lúcids que els qui van ensopegar, per exemple, amb Marx i han acabat d’ecopijos i d’antisistemes amb cotxe oficial. Que es confongui ser radical (és a dir, “anar a l’arrel dels problemes”) amb ser “antisistema” ja demostra com anem de fluixos en vocabulari polític a aquest país.
Però que la gent pensi i experimenti per si mateixa, els il·lustrats ho intenten de fa tres-cents anys sense gaire sort. Si un bon dia el personal decidís expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica hi hauria a tot arreu un pànic generalitzat; és precisament l’espontaneïtat el que més por fa al comunista, al buròcrata i al funcionari.
Acabada la lluita contra el comunisme, la pregunta oberta és: què fem amb la burocràcia? És bo el sistema burocràtic per facilitar el més gran benestar al més gran nombre? És el burocratisme el peatge que cal pagar per fer possible la redistribució? Burocràcia contra espontaneïtat és “la lluita final” que ha substituït la que esperaven els barbuts del XIX entre burgesos i proletaris.
Ara com ara l’espontaneïtat té dos enemics jurats: d’una banda els neocons culturalistes, que identifiquen “cultura” amb repressió dels instints i detesten tot el que sigui natural; i de l’altra els progres que la mitifiquen sense adonar-se de la utilitat de la cultura per redissenyar el que en la natura no acaba de ser harmònic. Hi haurà un nou Stuart Mill per replantejar aquests temes?
Jo diria que des d’aquest mateix blog ja s’albira el nou Stuart Mill. O al menys, algú que fa pensar.
Ser antisistema anant amb cotxe oficial és… com aquells que eren hippies a Eivissa amb la butxaca ben plena i pagant el papà
Comment by Arare — January 28, 2007 @ 3:37 pm
No entenc Ramon pq la finalitat de la vida de qualsevol persona ha de ser buscar el més gran benestar al més gran nombre? Aquest imperatiu fa olor a ONG… i personalment, molt dificilment una ONG veurà un duro de la meva part. Més d’una vegada m’he preguntat: No seran les ONG una manera per netejar la mala consciència dels pobres d’esperit que només tenen quatre euros? En el fons, molta gent te remordiments davant de la bona vida i la superioritat vital; i això diu molt poc al seu favor; més aviat que són uns desagraïts.
No entenc, tampoc Ramon, què vols dir amb espontaneïtat. Vols dir, potser, que el sentit crític emergeixi perquè sí del no res? a mi em sembla que l’esperit crític necessita de cultura, de mètode, de disciplina i sobretot… de caràcter. Allà on falta esperit crític hi ha docilitat. L’esperit crític no és una qüestió d’erudició com es creu a la Universitat. A més, si realment emergís de forma espontania el pensament crític em sembla a mi que tot això que predica Mill (altruïsme sociològic) se’n aniria a pendre pel cul ben ràpid quan l’home reflexionés: Què m’importen els demés… la gran massa? A mi només m’importa el jo mateix: allò que jo estimo, faig i valoro; en fi, allò que jo realitzo. Tot el demés ja és molt si no em molesta.
La veritat Ramon, no entenc com pot ser que valoris a Mill quan és un paio intelectualment mediocre i sobretot, covard. A més, tot i que et conec poc, em sembla que, en el fons, hi creus poc amb aquest utiliterisme, però et va ver per representar un paper. Però en fi, això només m’ho sembla.
Comment by RDC — January 28, 2007 @ 6:14 pm
Dels grans pensadors, podem fixar-nos o bé en les respostes o bé en les preguntes, en les seves propostes o en els reptes que volien encarar. La tendència és parar atenció en les respostes i oblidar els plantejaments que les van originar. Quan aquestes respostes queden periclitades, donem també per caducada, d’una manera força superficial, tota l’obra del pensador en qüestió. Malament. Un comportament gens filosòfic perquè el més important en filosofia són els plantejaments, les preguntes i no pas les propostes, les respostes. A veure, quina era la preocupació de Marx quan va decretar que calia socialitzar els mitjans de producció? A quina anàlisi de la societat corresponia la seva proposta comunista? Aquestes són les preguntes que han de centrar l’atenció del que té una mirada filosòfica. S. Mill té tota la raó, però no arriba a donar resposta al plantejament marxista perquè es mou en una tessitura paral.lela a Marx que no permet contradir-lo ni reafirmar-lo. Dos propostes de conformació social que seria bo que els nostres fills coneguessin per mirar després de trobar propostes que les conjuntessin i fessin compatibles. Marx també vol persones lliures, però sap que només qui té poder pot gaudir de llibertat. Aquest poder, segons ell, rau en la propietat dels mitjans de producció. Qui els posseeix mou la batuta i composa la cançó. El capital, diria avui Marx, detecta a més els mitjans de comunicació i dirigeix les nostres ments. Davant d’aquest fet, els cants a la llibertat de Mill poden sonar a música celestial. O no. Donem la paraula als nostres joves que fan batxillerat, donem-los un coneixement suficient de Marx perquè hi puguin dir la seva. Ei! dels seus plantejaments, de les seves anàlisis… que les seves respostes no només s’han demostrat prou equivocades sinó que tampoc han d’interessar massa als qui saben què és filosofia.
Comment by Llaudal — January 29, 2007 @ 4:46 pm
Em sembla que això que dius sobre la filosofia, Llaudal, no és gens cert, però bé, si t’ho vols creure és cosa teva. D’altra banda, Marx és un tio avorrit. De fet és una aplicació de Hegel. M’explico, Marx agafa l’estructura lógica que creà Hegel per representar la Realitat i la condimenta segons les seves necessitats. Allà a on falla Hegel… tb falla estrepitosament Marx. La veritat, des del meu parer crec que és millor que els de Barxillerat se’n vagin a esbargir-se pel pati abans que estudiar aquests pensadors per ments lentes i de despatx claustrofòbic… o per ments immadures i compulsives que només busquen merder. I si algú l’interesés el tema, tranquil que ja s’espavilarà, per això tenim les biblioteques!
Si jo hagués de recomenar algún llibre que faci pensar sobre l’estat gregari als nois i noies de Batxillerat sería “Els discursos de Tit Livi” de Maquiavel; un llibre clar, de prosa elegant, ben estructurat, profundament estudiat i meditat, d’una psicologia penetrant i científica. A més, quin altre estat més potent i durader que Roma ha existit?
En fi, Marx és avorrit, i em sembla que tu tb ho ets Llaudal; no en va els gustos defineixen a les persones.
Comment by RDC — January 29, 2007 @ 6:58 pm
Però per l’amor de déu, com voleu que els nostres nanos de batxillerat llegeixin Marx si amb prou feines poden llegir les revistes del cor? En quin món viviu? Heu trepitjat les aules?
És força escandalós, si, però molts nois i noies de batxillerat (molts més dels que sembla) no tenen l’habilitat lectora suficient com per llegir alguna cosa que sobrepassi les cançons dels seus ídols rockeros.
Ep, és la meva percepció.
A veure, seré una mica més optimista: potser la meitat d’una classe d’un IES en seria capaç, però dubto que acabés entenent alguna cosa. Una altra cosa ben diferent és si els interessaria… però aquí ja hi entraria un altre paràmetre: la perícia dels professors per fer que els nois i noies acceptéssin de bon grat una lectura tan feixuga. Tant de bo, tant de bo!
Comment by Arare — January 29, 2007 @ 7:28 pm
I tu què hi entendries llegint aquestes coses arare? De totes maneres, llegir més tampoc implica saber més. Certament la gran mentida de la cultura occidental del s.XX és creure que el coneixement prové del llenguatge. El coneixement prové de l’experiència… i ja és molt si el nostre llenguatge relata de forma versemblant el que hom viu.
Comment by RDC — January 29, 2007 @ 7:52 pm
Arare, fixa-t’hi, en el fons el llenguatge està fet per mentir i enganyar. Déu, per exemple, sorgeix del llenguatge… i és la més gran mentida que ha construït mai l’home. Certament, és d’idiotes esperar ciència dels símbols.
Comment by RDC — January 29, 2007 @ 7:57 pm