L’home que mira

Una de les coses més sorprenents del paisatge polític és contemplar què de pressa canvia el teló aquesta comèdia tan farcida de baixes passions i d’egos desbocats que és la vida pública nostrada. Només fa dues o tres setmanes tothom patia pels moviments interns d’ERC i ara els rumors es traslladen a l’àmbit socialista. Cada cop el PSC i el PSOE se separen més i cada cop ho dissimulen menys. I en conseqüència els oracles especulen i no paren sobre els difícils equilibris entre ‘Nicaragua’ i el corrent catalanista del PSC, que es poden tornar insofribles passat l’estiu segons com vagi el tema de l’Estatutet al Constitucional.

L’absurda topada del regidor de cultura municipal (bella contradictio in terminis: la cultura sempre és universal)  Jordi Martí ahir al Parlament amb CiU i ERC a propòsit del Grec, dient bestieses sobre les ‘quotes lingüístiques’  (contra la llengua catalana, com sempre, dins el més tronat autoodi sociata) i l’esperat canvi a BTV (per eliminar els perillosos catalanistes de sempre), són dos símptomes dels problemes que està tenint l’aparell per tal d’esborrar la tradició maragallista, molt més arrelada del que sembla. Vist i assumit que els maragallistes no poden guanyar però tampoc no poden perdre i vistes i assumides dels ganes de l’aparell nicaragüenc per ‘matar el pare’, els propers mesos poden ser espectaculars.