Descartes?
Dimarts a l’Ateneu esperem en Josep-Maria Porta Fabregat (UOC) perquè ens expliqui el seu Descartes, un autor que darrerament la crítica filosòfica està rellegint tant per valorar un suposat “error” (?) en el mecanicisme i el dualisme que propugna - Damasio, dixit - com per convertir-lo en símbol de l’absolutisme barroc - absolutisme de la Raó i negació del sagrat van al mateix pack, tot cal dir-ho.
Fa anys que no llegeixo Descartes amb la intensitat que caldria i encara no he arribat a la serenor imprescindible per llegir Spinoza i entendre-hi coses serioses. Coses com les que hi va trobar Borges (el hombre quieto / que está soñado un claro laberinto) que tot i haver-s’ho proposat manta vegada, mai no va arribar a escriure el llibre “definitiu” sobre la filosofia spinozista -primer perquè no en sabia (sembla) i després perquè no li calia.
El meu Descartes és molt generacional: em van ensenyar a llegir el filòsof simbolista, el de la il·luminació de l’estufa i dels somnis de la Raó, o l’existencialista que estava de moda entre els meus professors de batxillerat. Em sembla encara digne de meditar, però, la seva intuïció segons la qual una cosa que pensa és una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina i que sent. La frase és Barroc pur en la forma i existencialisme al galop en el fons. Una cosa que pensa és, potser, una cosa “que no està en ella”. Una cosa que pensa sempre serà molt provisional malgrat el tòpic del “cogito”, em temo. Per això mai m’ha acabat de fer el pes la hipòtesi d’un cartesianisme de direcció única que apunta -i dispara- cap a una Raó granítica. De tot això m’agradaria parlar-ne amb en Porta dimarts.
En filosofia hi ha hagut un problema gros al darrers 100 anys; almenys des del meu punt de vista: S’ha intentat separar la filosofia de la ciència perquè als estudiosos de la filosofia la ciència contemporània sembla que els hi anava grossa. No obstant ciència i filosofia són sinònims, com casa i house tb ho són. Quan vaig estudiar a Descartes per l’examen de pensament modern es va simplificar de tal manera el seu pensament que semblava que la física i la metafísica de Descartes navegaven dos territoris diferents. Tanmateix, si no s’enten la física de descartes tampoc s’entén la seva metafísica. Així ho veig jo. No en va un dels pocs articles interessants que he llegit sobre Descartes i el seu pensament fou de Einstein, quan aquest parla del continu espai-temps; un invent ja cartesià. Sense estudiar la física de descartes la penya inclús s’ha arribat a pensar que el francés havia col·locat la figura de Déu per despitar la inquisició; quan la figura divina és la clau del plantejament físic, no només de descartes, sinó de tota la cultura occidental. No sé aquest en Porta què tal, però si el veus, Ramon, li preguntes la relació entre Descartes i Einstein… i ens ho expliques.
Comment by RDC — January 30, 2007 @ 12:28 am