L’home que mira

Llegir La Vanguardia en aquests últims dies de vacances pot resultar especialment dolorós. De vegades metafòricament i de vegades d’una manera ben real. Avui el diari em porta una notícia punyent: Pilar Fibla ha mort. Haviem quedat a trobar-nos la setmana entrant per a una sèrie de projectes en comú i havia de presentar un DVD sobre etologia animal d’aquí a tres setmanes a l’Ateneu. Ara només queda el record i l’homenatge.

La Pilar, com en Manuel Satué, deixarà un buit difícil d’omplir al Liceu Maragall. Havia estat una persona del cercle més immediat de Manolo Sacristan i, com Sara Estrada o Rosa Borràs, foren d’aquelles lliutadores comunistes que van treballar al món de l’ensenyament públic d’una manera resistencial, heròica, en un moment molt difícil per a aquest país. No s’ha fet justícia a aquesta generació, que és la del Grup Panta Rei (la primera gent que es van plantejar qüestions de didàctica de la filosofia) i la del Grup del Casal de Mestre de Santa Coloma

Com a dona, com a professora de filosofia i com a comunista s’havia interessat molt pels temes ecològics i havia tingut ocasió de portar-la més d’un cop a l’Ateneu Barcelonès a parlar sobre aquests temes. Fou una magnífica mestra, una persona sàvia i lúcida, una de les nostres lluitadores per la democràcia i una humanista. A l’Ateneu i al Liceu Maragall la notarem a faltar, com es noten a faltar els bons. Ara als amics i a la gent interessada com ella en la pau i en l’ecologia ens queda un silenci molt dur. Sit terra levis.