Conferència cartesiana
Comentava aquesta nit a l’Ateneu en Josep-Maria Porta Fabregat que la pretensió que dóna unitat al projecte cartesià és la fonamentació de la llibertat. Per al professor Porta Fabregat El mètode és ciència de la ciència, o en altres paraules, és l’esforç que la raó fa per poder accedir a la veritat, a la universalitat i a la bondat com a mathesis universalis. Que la veritat sigui accessible per càlcul -i no per analogia com era el cas de l’aristotelisme- significa que la raó ha de ser legisladora i metòdica per evitar ser depenent. La ciència cartesiana -i l’home màquina amb ella- consisteix en un esforç per arrancar l’home de la condemna bíblica al treball i a la mort. Potser simplificadament he tingut la sensació que per Descartes més valia ser màquina que esclau dels designis divins. El Déu cartesià garanteix la ciència i fa problemàtica la fe. Vet aquí una bona formulació, sintètica, del designi modern.
Postdata: No he llegit el Descartes y Plauto de García Hernández, un llibre del que ara es parla molt però prometo que ho faré.
Gràcies Ramon per l’explicació. El que em pregunto és: què se n’ha tret de parlar de Descartes: passar el vespre com qui se’n va a passajar per algun museu o se’n va al cinema o a veure un partit de futbol o a beure quatre cerveses al bar de la cantonada? Potser omplir, apilonar i distreure la ment amb quatre coneixements i quatre anècdotes filosòfiques? Certament, avui xerra un tio sobre un tema i demà en vindrà un altre… i quant més eclèctic sigui tot plegat millor serà l’espectacle per aquells que van a distreure’s. En el fons tot això sembla un passar l’estona.
En fi, en qualsevol cas aquesta és la metalitat contemporània davant el món: En el fons res té cap finalitat. Es pensa per pensar, es treballa per treballar, s’estudia per estudiar, es viu per viure, es fa festa per fer festa, es vol el diner pel diner mateix, es vol benestar pel propi benestar, es vol llibertat per ser lliure… En el fons el món es presenta, per l’home contemporani, com un gran sense sentit. Això, òbviament comporta insatisfacció, disgust i frustració, i d’aquí neixen tots els vicis grans i petits. I quan es vol imposar un sentit a les coses aquest no passa de ser mediocre, petit, ridícul o bé impossible (Déu per exemple). Falta saber imposar un sentit ampli i profund a les coses i això és tot un art… tot el demés és merdejar i fanguejar. Almenys així ho veig jo.
Comment by RDC — January 31, 2007 @ 1:39 am
RDC és el primer cop que llegeixo algun comentari teu que toca a fons moltes coses. Sovint no passes de fer mera comèdia emulant un previsible i mediocre superhome… Llàstima del final, no has estat prou conseqüent. El sentit de l’univers segons tot el que planteges abans de malmetre la reflexió, és un absurd: no té sentit ni plantejar-ho. No podem des-cobrir un sentit ocult si sabem que tot sentit metafísic és una projecció (deu, el bé, el mal, l’humanisme, etc) i per la mateixa raó, no podem crear i molt menys “imposar” cap sentit (humanisme, panteísme, etc). Els sentits simplement els sentim i molts són absurds. El sentit som nosaltres (per això ens sentim tantes i tantes vegades inundats d’absurditat, perquè ens costa dir de manera definitiva què som). Constatant la impossibilitat de resoldre la qüestió crec fan bé els qui amb “nosaltres” hi inclouen totes les condicions, especialment les condicions dependents de l’ordre social i polític, que aquestes sí que les podem variar, tal com podem constatar amb la història i també gràcies a Descartes.
Comment by Marcel — January 31, 2007 @ 4:58 am
Ui, m’havia oblidat del més més important: gràcies Sr. Alcoberro pel relat de la xerrada.
Comment by Marcel — January 31, 2007 @ 5:12 am
De la interesantíssima xerrada d’ahir a la nit a l’Ateneu Barcelonès (gràcies a vostè i a tota la seva gent, Mestre Ramón!) em quedo tan sols amb unes paraules d’un dels assistents en obrir-se el plec de preguntes del públic.
Venia a comentar-nos la posibilitat de que, segons ell, -i pel que havia llegit i escoltat sobre Descartes- el filòsof ens hagués marcat el camí cap a la creença en Déu però no des de la fe sinó des de la raó. I és aquí precisament on es veu amb claredat el mecanicisme cartesià.
Li faig una proposta al Mestre, per tal d’esquivar els embats dels descreguts: la propera vegada aviam si trobem els mitjans de gravar la conferéncia i penjar-la a la xarxa. I després, qui vulgui, que n’opini de la vaguetat (o no) de les paraules abocades.
Comment by La Pedra, cartesiana per un dia. — January 31, 2007 @ 10:49 am
Saps, Marcel, perquè el titànic es ba enfonsar? Pq el capità del transatlàntic, que era molt puta, va veure un petit iceber que despuntava d’entre les onades de l’ocea i va pensar: Això no és res, és una mica de gel superficial.
Comment by RDC — February 1, 2007 @ 12:54 pm
Ja que s’ha parlat de Descartes i del seu mètode de la ciència, deixeu-me presentar una cosa que va relacionat amb el tema.
Després d’una setmana intentant penjar una web, al final, ho he conseguit aquest matí (tot i que encara em falta arreglar el fitxers pq s’apareixen amb el format de text que els hi dóna la gana). Aquesta és la direcció de la web: www.robertduran.net
En la web hi han dues coses: unes màximes científiques (130 màximes aprox.) i 5 fragments del meu darrer assaig (qui hi entri ja ho veurà). Aquestes màximes científiques (escrites la setmana passada) toquen de ple el tema que Descartes es Refereix.
Comment by RDC — February 1, 2007 @ 1:04 pm