L’home que mira

Divendres passat (12 set) Le Monde publicava fins quatre articles ‘de fons’ analitzant la visita del Papa a França des de diversos punts de vista: l’anticlericalisme tòpic (Jean-Luc Mélenchon), l’universalisme utòpic (Abdelwahab Meddeb), l’ortodòxia vaticanista (Jean-Luc Marion) i el cristianisme progressista (Gilles Marmase). Em quedo amb dues frases d’aquest darrer que tant de bo tinguin un punt profètic: ‘Des del punt de vista del creient l’autoritarisme i l’immobilisme de l’Església no tenen res d’inevitable i resulta xocant’. I l’altra: ‘Somiem una Església intel·lectualment adulta, capaç de posar en debat els seus principis i les seves tries, per comptes de censurar la dissidència’. Amén, Jesús!

Marion (filòsof cartesià, al cap i a la fi!) diu que ‘només plantejant la qüestió de la veritat, el catolicisme podrà superar la crisi que actualment afronta’. No em sembla que el catolicisme hagi fet res que ‘plantejar la qüestió de la veritat’. Al cap i a la fi, el Crist és ‘veritat i vida’ per definició. El que li queda per plantejar és la qüestió de la crítica. No sé si podrem parlar d’això amb Vattimo, que vindrà el mes entrant a la Universitat de Girona però m’ho hauria d’apuntar a l’agenda.

L’edició ‘dimanche-lundi’ del mateix Monde publicava a dues planes, sota la rúbrica ‘Documents’ el discurs de Sarkozy (ortodòxia neocon, previsible), la resposta del Papa i, sobretot, el text pràcticament sencer del discurs als intel·lectual reunits al Collège de Bernardins. El títol no podia ser més decebedor ‘Una cultura purament positivista seria la capitulació de la raó’ però el desenvolupament té el seu puntet. Benet XVI sap perfectament que l’Església davant la cultura postmoderna només pot reactualitzar el discurs al déu desconegut de Sant Pau a l’àgora d’Atenes, que ‘no és el de l’atzar cec, sinó el de la llibertat’. Gran frase i gran idea al darrera si algú volgués (pogués?) actualitzar-la.  Contraposar l’atzar (l’absurd) a la llibertat (que, precisament, és l’eina per desterrar la irracionalitat)  podria donar molt de si. Dissortadament la resta del text no convida a fer-ho, sinó que és més del de sempre. I com sempre la pregunta: hi haurà discussió adulta  del discurs dels Bernardins? A Catalunya ja sabem que no, ni per casualitat. A Europa, ja veurem: