L’home que mira

A l’Ateneu Barcelonès vam tenir ahir (dimecres) un debat interessantíssim entre Antonio Cerrillo (La Vanguardia)  i el clàssic del periodisme ecologista Santiago Vilanova, a propòsit de l’ètica i la manipulació periodística, de l’ecologisme i el nuclearisme. Amb una minista  espanyola de Medi ambient desapareguda (algú sap qui és, què diu o què fa?) i uns ecologistes oficials ‘iniciatius’ que viuen a la pura inòpia i ‘amb la pitxa feta un lio’, la responsabilitat moral de la informació i de reflectir una consciència recau en bona part en la premsa. Però el debat, llarg i matisat, va permetre constatar que tot plegat no és fàcil. És per la premsa que s’han conegut les contradiccions tripartides i iniciatives (túnel de Bracons, transvasaments, aigua del Segre, intents de desprotegir els aiguamolls de Pals…). La pregunta és, però, si la premsa fa poc. Seria senzill mostrar que algues campanyes contra l’energia eòlica, per exemple, provenen d’interessos que són perfectament descriptibles, per molt que es difresin de ‘progres’. En aquest camp la desinformació és encara brutal i sembla que la premsa ajuda poc a explicar els interessos de cada part. O, potser, senzillament, donada l’estructura social i empresarial que tenim, la premsa fa el que bonament pot i el que falta és claredat conceptual i politica?.  

Qualsevol lector de premsa estrangera –i ara amb Internet som molts milers- sap que a tota Europa es parla habitualment molt més que aquí sobre temes ecològics. I que la premsa dels Estats Units va plena d’articles molt didàctics sobre el canvi climàtic -un fet, per  cert, que allí ja no es dubta majoritàriament al menys en ambients ben informats. No descobrirem res nou, però, si diem que el PSC és el més pronuclear dels partits socialistes europeus, amb la probable excepció de socialisme italià en l’època de Craxi (i així va acabar el tipus: mort en un exili d’or i carregat de judicis per corrupció!). Tampoc descobrirem res si observem que a TV3 això de l’ecologisme simplement ha estat arrasat als darrers temps.

Però em va semblar que del debat a l’Ateneu quedava clara una cosa. L’ecologisme ha de passar d’una perspectiva difusa (en què qualsevol proposta territorial es disfressa de verd) a una consistència política i conceptual que massa sovint no té. Una pregunta que ens feia Cerrillo queda per respondre: quins són avui els intel·lectuals i els filòsofs de l’ecologisme català? Mort Sacristán (que Iniciativa no ha reivindicat) i amb un Joaquim Sempere lúcid però en edat de jubilació, qui pren el relleu?