L’home que mira

Una de les meves manies quan faig cursos d’ètica dels negocis és dedicar una estona a malparlar dels plans de pensions, que em semblen un dels instruments més foscos i immorals del mercat financer. Per això mateix segueixo amb molta curiositat el futur immediat dels plans ‘401 (k)’, és a dir, dels plans de pensions flexibles, però no garantits, que comercialitzen un bon nombre de bancs als Estats Units, com a complement de les pensions públiques. Des de fa deu anys són l’eina d’estalvi popular més important a Amèrica i ara estan perdent pasta a raig. El problema és que qui hi posa diners està ‘pillat’ per tota la vida. A Nova York, per exemple, qui abandona un pla 401(k) tributa un 30%. 

Veurem com acaba la cosa, però tant de bo algú pugui respondre la pregunta de fons, que no és de rendibilitat tributària, sinó d’estratègia i d’ètica: de debò és moral un pla de pensions fundat en hipòtesis sobre tota una vida laboral que, per ella mateixa és imprevisible? És moral que els governs incentivin els ciutadans a prendre decisions sobre futurs imperfectes sense facilitar-los ni la mínima informació objectiva sobre aquests futurs?